Aquest estiu vaig poder comprar un llibre de l’autora coreana Han Kang traduït al català en una llibreria de Berlín. Em sembla una definició positiva i encoratjadora de la globalització. El llibre és La vegetariana, Kang és la Premi Nobel de Literatura de l’any 24 i la llibreria en qüestió es diu Andenbuch i es troba en Bergmannstrasse, davant per davant del gran parc que limita amb l’antic aeroport de Tempelhof.
Andenbuch vol dir “Els llibres dels Andes”. Els orígens d’aquest establiment cal buscar-los en 1984. En aquesta data un xilé i un uruguaià el van fundar amb l’ajuda d’una fundació propera al Partit Verd alemany, el Kollectiv Solidaritätsprojekt mit Lateinamerikanische Kultur. Des del 1989, en què canvia d’emplaçament, compta amb un fons format per volums en tots els idiomes romànics, inclòs el català. Després de la caiguda del mur va tindre un període de portes tancades, on només venia a través de la xarxa. En 2014 una argentina, Teresa, es queda Andenbuch i li insufla una nova vida. És ella qui emplaça el local en la seua adreça actual i el converteix, a més d’un lloc on es poden comprar llibres, en un espai amb tota classe d’esdeveniments al voltant de la literatura. Ja no ofereix un fons amb tots els idiomes romànics, però sí textos en tots els idiomes d’Espanya.
La vegetariana és un llibre estrany, amb una protagonista inquietant més enllà de tots el límits i on la qüestió de no menjar carn és només un subterfugi per a parlar del dret a la diferència radical en les nostres societats uniformes i al·lèrgiques, en el fons (per més que les aparences diguen el contrari), a l’individualisme radical.
Després de comprar aquest llibre, i que la meua filla adquirira un fanzine d’una colombiana que hi contava la seua experiència de viure a Berlín, ens en vam anar tots dos cap a Tempelhof.
Ja havia estat a Berlín en 2008, i havia fet la ruta de la Cancelleria, la porta de Brandenburg, el Monument a l’Holocaust i l’esplanada sota la qual està el búnquer de Hitler. Per al nou viatge m’havia reservat un tour subterrani sota l’antic traçat del mur de Berlín, resseguint un dels túnels que els alemanys de l’Est van fabricar per poder passar a l’Oest. Precisament Tempelhof va ser l’aeroport que els americans van usar en 1948 en el famós pont aeri que va salvar el bloqueig soviètic, utilitzar per a pressionar els aliats i que aquests cediren als russos el control del Berlín occidental. Era l’avantsala de l’erecció del Mur de la Vergonya.
Tempelhof va entrar en funcionament regular a finals dels anys 20, però els nazis el van ampliar. Albert Speer va edificar una terminal que en el seu moment va ser considerada el major edifici del món. Entre 1939 i 1945, però, no va ser utilitzat com a aeròdrom de guerra. No sé si la pilot Hannah Reitsch va abandonar Berlín des d’ací el dia abans del suïcidi de Hitler, en una arriscada operació que descriu la pel·lícula L’esfondrament (Der Untergang, 2004), on l’actor suís Bruno Ganz fa una recreació extraordinària del personatge del dictador dement.
Supose que als berlinesos no els fa molta gràcia que es relacione permanentment la seua ciutat amb les penalitats de la guerra i el passat nazi. Però si tenim en compte que Alternativa per a Alemanya, el partit neonazi, és ara el segon del país segons totes les enquestes, caldria fer una mirada al passat una mica crítica i responsable, o així ho veig jo.
Precisament una altra de les exposicions permanents que es poden visitar a la capital d’Alemanya és la que exhibeix la maqueta que Hitler i Speer van tramar per al Reich dels mil anys. Es diu El mite de Germania però ja no la vaig poder contemplar. Haurà de ser en un altre viatge.
