Una colla de diputats sensibles a les injustícies que es donen en el terreny dels drets lingüístics ha presentat una proposta per a discutir al Congrés una llei de garantia del plurilingüisme –així l’han anomenat. La proposta ha estat acceptada per un exigu marge de quatre vots. El Psoe s’ha vist forçat a votar a favor. Pp i Vox han votat en contra.
El Psoe farà tot el possible per fer fracassar la proposta, o per desvirtuar-la, o per deixar-la en no res. El Pp considera que és com una mena de xantatge al govern, ara que està feble, i s’hi oposarà (no per ajudar al govern, és clar, sinó per acabar d’enfonsar-lo). I els de Vox ja han començat a dir que la norma que es proposa pretén “acabar amb l’espanyol com a llengua oficial i comuna de tots els espanyols”, en línia amb el que es fa a Catalunya o el País Valencià “des de fa dècades”. “Des de fa dècades” vol dir des de la mort de Franco.
És curiós: tant Pp com Vox consideren que es tracta d’un “xantatge”. En aquest cas, dels valencians, els catalans, els bascos, els gallecs… En el seu cap no pot entrar la idea que el Psoe fos realment un partit favorable al plurilingüisme estatal. No. El Psoe ha donat proves de ser tan castellanista com ells.
O és que algú s’imagina el Psoe promovent lleis com les de Finlàndia, on els ciutadans de la minoria que parla suec tenen dret a utilitzar el suec quan es comuniquen amb l’administració central? O com les de Suïssa, on el romanx, que és parlat només per unes 60.000 persones, té el reconeixement de llengua oficial a tot l’estat? O les de Bèlgica, on els oficials de l’exèrcit han de saber parlar la llengua dels soldats que comanden?
La proposició de llei que s’ha presentat té una virtut: comença pel poder judicial. Encara seria millor si comencés per l’exèrcit o per la monarquia. La Casa Reial hauria de ser estrictament plurilingüe, com ho és la monarquia belga. Els monàrquics ho haurien d’exigir. I els no monàrquics, més.
Ara que es permet parlar en català al Congrés, i ha estat tan fàcil de fer, la gent comença a adonar-se que durant cinquanta anys els monolingües espanyols ens han estat prenent el pèl. Ens entenien. Però no ens volien entendre. Resulta que no necessiten auriculars per poder seguir els debats. L’Esperit Sant ha il·luminat els polítics de tots els partits, que ara entenen el català.
La proposta de llei vol garantir que els jutges, almenys, entendran la llengua del país on exerceixen; que els policies, almenys, no maltractaran la gent per raons lingüístiques; que un document escrit en català no tindrà menys validesa legal que un d’escrit en castellà…
Els diaris espanyols, en el moment que donaven la notícia sobre l’aprovació de l’admissió a tràmit de la proposta, ja deien que possiblement quedarà oblidada a un calaix. És el que voldrien ells, és clar. I el que probablement passarà. L’error de l’anomenada Transició va ser limitar-se a demanar que el català fos reconegut oficialment només als territoris on es parlava i no a tot l’estat. La proposta de llei que es fa ara s’acosta tímidament a això. Només tímidament. I no s’entén tanta timidesa, perquè ja sabem que la ira espanyolista esclatarà igual davant de qualsevol reclamació de justícia lingüística, tant si el que es demana només es moure’s un dit del lloc on som com si el que es demana és la igualtat plena.
