Què és ser turista? Quasi tots hem estat turistes en alguna ocasió, però sabríem definir què és ser turista? Sembla que ho tenim molt clar quan es tracta dels altres. Els descrivim amb quatre trets i els caricaturitzem com a turistes rapidet, però quan es tracta de nosaltres mateixos, potser ja no ho percebem de la mateixa manera, probablement perquè no ens agrada assumir com a propis certs estereotips.
Darrerament he visitat algunes ciutats de les que se’n diuen, ciutats molt turístiques, tan turístiques que comencen a estar desfigurades. Una d’elles, Amsterdam, la vaig conèixer per primera vegada fa vint-i-sis anys i la vaig visitar sovint entre 1997 i 2010. La recorde com una ciutat que rebia molts visitants, plena de moviment, però acollidora i tranquil·la, organitzada i equilibrada.
A hores d’ara, però, la ciutat se’ls n’ha anat de les mans i sembla un «campi qui pugui». Els cartells plens de prohibicions, escrits en anglés i en holandés, o simplement amb una icona ben explícita, i en ocasions una referència a la llei pertinent, han proliferat a tot arreu: prohibit fumar herba al carrer, prohibit beure alcohol al carrer, prohibit pixar al carrer.
Si hi hagués una mica de sentit comú repartit amunt i avall, potser ningú els hauria de recordar als visitants d’Amsterdam de no fer aquestes coses. No deixa de ser curiós que a Berlín —on el turisme encara no ha pertorbat els ritmes de vida de la ciutat ni dels berlinesos— siga habitual i gens problemàtic beure cervesa al carrer, als ponts, al metro, al tramvia, a tot arreu. La gent beu amb calma, a soles o amb amics, però rarament algú alça la veu o molesta.
A Amsterdam, però, sembla que els mateixos holandesos viuen avui la ciutat com una ciutat aliena. Quan van als bars i a les botigues, els cambrers i els dependents es dirigeixen a ells en anglès, i cada vegada els costa més i més desplaçar-se en bicicleta a la feina, a comprar, o allà on siga, entre rius de bicicletes descontrolades. Als turistes els costa entendre i, sovint respectar, els codis i els ritmes d’una ciutat on autobusos, tramvies, cotxes i bicicletes conviuen sobre l’asfalt. I sort que hi ha restringit l’ús de patinets!
Així les coses, avui les places d’Amsterdam estan atapeïdes de foodtrucks —furgonetes amb tota mena de menjar ràpid per a emportar— els canals col·lapsats per vaixells turístics que canten i brinden, i les bicicletes desbocades. Sembla que no hi cap ja ningú més!
Amb tot, no parlem d’un cas aïllat. Tampoc cap ningú més a Praga. Per què no hi vindria fa trenta anys? Massa tard per a lamentacions! Tot i que diuen que ja fa molts anys que és així.
El que he vist a Praga —tot i estar-ne previnguda— és una imatge dura de pair. Rius de gent pels carrers i els ponts. Com si fos festa major cada dia! Cues llarguíssimes per a entrar a la catedral. Cues a les portes dels restaurants i de les botigues d’èxit —els que surten a les xarxes—, també a Amsterdam o a Barcelona ocorre semblant. Són llocs d’obligada visita, un «must» un «place to be», surten a l’Instagram o al Tik Tok. I si no hi vas, no estàs «in”. Cal visita i selfie, per descomptat. Són llocs que s’han fet virals. Viral, sí, i tant, aquesta actitud és viral, contagiosa… S’escampa amb rapidesa i sense miraments.
Envoltats d’aquesta realitat, què podem fer quan viatgem? Com definir-nos? Com a turistes accidentals?, com a professionals? Em faig la pregunta i la faig als lectors. Què és ser turista? ¿És una actitud, un estat d’ànim, un posat, un ofici, un desfici? Ves a saber…
Siga el que siga, tinc per norma no fer mai jornades turístiques més enllà de les set hores, a mena de jornada laboral. A les set hores, pleguem, ho deixem tot i tornem a casa, ja n’hi ha prou per avui. Normalment ens allotgem en cases o apartaments on podem recloure’ns: llegir, descansar, cuinar, badar per casa, fer vida interior i introspectiva, sense ningú al voltant.
El turisme és una realitat omnipresent, de vegades aclaparadora. Té múltiples vessants i cares: econòmiques, culturals, sociològiques, polítiques, històriques, humanes… I molts efectes col·laterals, no sempre desitjables. El tema és preocupant: sovint les ciutats aparador expulsen els seus veïns dels seus barris de sempre, desfiguren els carrers, arrasen amb els comerços i botigues històriques, desapareixen alguns restaurants, bars i cafeteries on, temps era temps, solíem anar i tot això i tot allò. I si ens descuidem, ens parlen directament en anglès i no ens entenen en valencià. Tot això és cert, però tampoc no busque en aquesta article demonitzar el turisme, també ens ha donat alegries, «vidilla», treball (precari sovint) i ingressos, si bé molt malament repartits, per descomptat.
En tot cas, davant d’aquest panorama se m’acut una reflexió: ¿val la pena visitar determinades ciutats, tan massificades i despersonalitzades? ¿O millor llegir sobre elles, veure-les en pel·lícules i somiar-les tal com un dia foren i punt?
No ho tinc clar, ho deixe ara en mans dels lectors…
