És ben sabut per tots que una mateixa cosa pot tindre molts noms i es pot pronunciar de moltíssimes maneres, fins i tot dins del mateix domini lingüístic. Per exemple, la paraula creïlla: quereguilla, quiriguilla, patata… L’AVL determina que «creïlla» és la forma estàndard, però en l’àmbit oral el mot de moment conviu amb la resta de formes. Està per vore si passades unes generacions de valencianoparlants alfabetitzats en la seua llengua l’heterogènia serà substituïda per la norma culta. El mateix passa amb els topònims. Per a la capital de l’Alt Palància, l’AVL recomana emprar la forma «Sogorb», encara que és prou habitual entre els valencianoparlants que transiten la zona o s’hi referixen (majoritàriament persones de les comarques de l’Horta i el Camp de Morvedre) dir «Segorb». Els acadèmics, filòlegs o lingüistes tindran les seues bones raons per a discriminar unes formes en favor d’unes altres. Cap objecció al respecte. És una qüestió que ultrapassa els meus coneixements.
Com a simple usuari de la llengua i observador del paisatge del nostre país, u pot comprovar que també una mateixa cosa es pot dir en diverses llengües Chilches/Xilxes, Sagunto/Sagunt, Alicante/Alacant, Castellón/Castelló… Es tracta d’una sort de bilingüisme que conreem oficiosament en les àrees tradicionalment valencianoparlants. Mentre que en les zones «castellanoparlants» del nostre territori és habitual vore senzillament Chilches, Sagunto, Alicante, Castellón… sense que ningú s’ofenga. Es tracta d’un monolingüisme inamovible que ja contempla l’article 6.7. del nostre Estatut d’Autonomia: «es delimitaran per llei els territoris en els quals predomine l’ús d’una llengua o de l’altra, així com els que puguen ser exceptuats de l’ensenyament i de l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana».
La classificació estereotipada entre dues àrees lingüístiques separades «valencià/castellà» (com si no existiren els grisos), ha ajudat que acceptem sense discussió que estes zones són «castellanoparlants» per tradició. Però la parla pròpia de bona part de les zones històriques de l’interior valencià és (o més bé era) l’anomenada llengua o dialecte «xurro». Avui encara s’hi deixen sentir els ecos d’esta forma particular de parlar, sobretot entre la gent major, i en alguna de més jove, amb paraules pròpies com «rocha» (costera), altres compartides amb el valencià com «escullar» (escudellar), «mocarse» (mocar-se), «dotorear» (dotorejar)… o el seu peculiar sesseig (sebolla: cebolla; cansión: canción…).
A falta d’algun estudi seriós sobre l’assumpte (desconec si n’hi ha), ens podem inclinar a pensar que l’escolarització massiva en llengua castellana, la difusió dels mitjans de comunicació moderns també en llengua castellana, l’absència d’una reivindicació de la parla i la identitat local, així com l’adscripció inequívoca d’esta zona als corrents majoritaris del nacionalisme espanyol (que troben en la llengua castellana un símbol central del seu imaginari) han facilitat la transició del «xurro» al «castellà» amb una absència de conflicte o trauma. Onsevulla, un fenomen que és fruit del procés d’homogeneïtzació i normalització lingüística favorable a l’idioma de l’Estat espanyol en la història recent, marginant les formes que divergien de l’estàndard i eliminant tots els particularismes que, fins i tot, podien arribar a ser sistemes lingüístics autònoms. Per raons polítiques, durant el mateix període, la llengua valenciana no va gaudir d’este procés de normalització i estandardització, ans al contrari, fou arraconada, fragmentada i menystinguda fins al ridícul.
La Llei 6/2016, de 15 de juliol, de la Generalitat, del Servei Públic de Radiodifusió i Televisió d’Àmbit Autonòmic, de Titularitat de la Generalitat, anunciava en el seu article tercer sobre el contingut del servei públic: «3. Aquests continguts audiovisuals han de ser un instrument essencial per al foment de la creativitat i la producció de béns culturals de la nostra Comunitat (…) que ha de dinamitzar i normalitzar la nostra llengua, la nostra identitat i la nostra diversitat cultural en el marc d’una nova societat del coneixement». I l’article cinqué, sobre els principis que cal observar en la prestació del servei públic hi insistia: «n) Promoure la cohesió territorial i la diversitat lingüística mitjançant la difusió en valencià, que serà la llengua vehicular dels mitjans públics que depenguen de Generalitat Valenciana». D’altra banda, l’article sisé de l’Estatut d’Autonomia Valencià diu: «8. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l’idioma valencià».
Per això, sobten les declaracions que la batllessa de la capital de l’Alt Palància ha fet en este mitjà, insistint que expressar-hi el topònim d’esta localitat en valencià és «poc respectuós», tenint en compte, com ja s’ha assenyalat, que l’esmentat ens normatiu (l’AVL) considera que el mot valencià per al municipi de «Segorbe» (cast.) és «Sogorb» (val.). Per tant, referir-se a «Segorbe» com «Sogorb» en els mitjans de comunicació autonòmics no és una qüestió de «respecte», sinó d’escrupolosa legalitat democràtica en funció de la tasca de normalització de la llengua valenciana assignada als mitjans de comunicació públics (article 3.3. del Servei Públic de Radiodifusió i Televisió d’Àmbit Autonòmic), i de les recomanacions lingüístiques fetes per l’ens normalitzador d’esta llengua, l’AVL (article 6.8. de l’Estatut).
Crida especialment l’atenció que l’alcaldessa parle d’una mancança de «respecte», precisament quan el seu grup municipal, durant els anys d’oposició a l’alcaldia del PSOE, va exigir l’eliminació de l’ensenyament del valencià als centres educatius del poble per considerar que era una llengua sense tradició al municipi (la qual cosa, a més, no és certa). Per contra, no res va dir de la llengua anglesa o francesa, que també s’oferta als centres educatius de la població.
A l’Alt Palància viuen, treballen i estiuegen un bon grapat de valencianoparlants que no gaudixen de les comoditats del bilingüisme amb què s’obsequia els castellanoparlants de les comarques litorals. Quan la màxima responsable del consistori sogorbí diu «ací som castellanoparlants» (afirmant que la llengua tradicional de la zona seria la castellana), no només oblida la tradició de l’àrea lingüística «xurra» (vertaderament la parla pròpia de la zona), sinó també que la seua acció política afecta persones que tenen com a primera llengua el valencià. Persones a què va menystenir intentant eliminar l’ensenyament en valencià del municipi.
