De tard en tard, en algun racó apareix algun paper o fotografia d’altres moments, i aquest és el cas. La fotografia de la qual parle està datada en juny del 1986 i ens mostra tres barons en un acte de la Unitat del Poble Valencià: enmig, Ernest Garcia i, a cada costat, Andreu Banyuls i jo mateix. Cal situar el moment: la UPV havia encetat la seua vida i aleshores en les conteses electorals estatals i autonòmiques no havia aconseguit bons resultats. Només en algunes ciutats i pobles havia aconseguit algunes representacions. En febrer havia tingut lloc el referèndum sobre la continuïtat a l’OTAN, amb un resultat igualment decebedor.
Tanmateix, aquesta jove i nova opció valencianista havia de definir-se més enllà dels temes vinculats a allò de fer país. Les tres persones que som a la foto teníem moltes coses en comú, però, igualment, quant al projecte, teníem notables diferències. Andreu Banyuls venia del Partit Nacionalista Valencià, socialment moderat, Ernest havia estat durant la primavera del PCPV secretari general, del sector renovador, i jo, venia del que restava de l’Esquerra Revolucionària. Cal dir que cap dels tres érem de la corda d’acòlits de Pere Major.
A la UPV es debatia sobre la necessitat de buscar fórmules o aliances que possibilitaren la nostra presència a les institucions parlamentàries. Igualment, sota l’impuls d’Ernest Garcia s’obria la perspectiva cap a l’opció verda; cal recordar com en eixos moments els verds van aparèixer a Europa, amb especial èxit a la República Federal Alemanya. Per altra banda, al si d’Esquerra Unida s’havien produït importants canvis, representats per una direcció renovadora encapçalada per Albert Taberner. La hipòtesi d’un acostament cap a EUPV, en el marc de les eleccions autonòmiques a celebrar a l’any següent, era quelcom que alguns véiem amb bons ulls.
En el context esmentat, cal interpretar la foto en fer camí cap a l’eixida del gueto nacionalista, almenys així ho veig jo. Certament, les coses han anat evolucionant, el valencianisme continuador de la UPV, gràcies a unes circumstàncies determinades, en gran part per la desfeta del PP, ha anat gaudint de presència en els espais parlamentaris i de govern, així com als grans municipis. El tema de les aliances, però, no acaba d’aclarir-se i les novetats per expressar allò que ha canviat són notables, puix els possibles aliats responen a altres paràmetres en relació amb el 1986. La caiguda del Mur de Berlín va incidir en el camp de l’esquerra tradicional, amb la presència de noves organitzacions emergents. A més, les esquerres nacionals de Catalunya i el País Basc també han evolucionat.
El valencianisme situat a la vora esquerrana i ecologista, o fins i tot alternativa, té encara una assignatura pendent en matèria d’aliances. Abordar el tema implicaria deixar enrere allò de «nosaltres sols» i, sobretot, mantindre una certa coherència. Esperem que el seny s’impose.
