Una família d’ordre en un país ordenat

La política al País Valencià no és una cosa tan caòtica i irrisòria com sembla. Podria semblar-ho mirant cap a l’anomenada «esquerra». Però no ho és gens mirant cap a la dreta. La dreta és una maquinària poc complicada però molt ben engreixada. Posem un exemple: Macarena Montesinos. A molts lectors el nom a penes els sonarà. El 1905 nasqué a Alacant –i no vull remuntar-me més enrere– Manuel Montesinos Gómiz, que va ser lletrat de la Diputació. Quan la Guerra Civil començà a decantar-se a favor dels militars colpistes, Manuel Montesinos fugí d’Alacant i s’incorporà a les tropes feixistes, com a capità d’artilleria. Això li proporcionà una posició molt confortable quan, en acabar la guerra, tornà a Alacant, fins al punt que va ser nomenat alcalde de la ciutat el 1946. El fill de Manuel Montesinos era José Antonio Montesinos García, nascut també a Alacant, el 1932. José Antonio Montesinos era també un peix que es porta l’oli. En morir el general Franco, va encertar la jugada i s’apuntà al partit més de dretes que trobà (sense arribar a la marginalitat extraparlamentària, és clar). Aquest partit era en aquell moment la casposa Alianza Popular, on s’havien refugiat una colla de ministres momificables de l’anterior dictadura. En les llistes d’Alianza Popular i del seu substitut, el Partido Popular, José Antonio Montesinos va ser diputat al Congrés una colla d’anys i president del partit al País Valencià. Després, se sentí ja vell i volgué passar els darrers anys en la política apamant el terreny i deixant-ho tot ben preparat en les Corts Valencianes. No li agradaven les improvisacions. De fet, en aquesta família, d’improvisacions ni una. Tenia una filla en edat de col·locar: Macarena (el nom ja és significatiu). Nascuda el 1961, el 1991 tenia trenta anys. Ja era hora de fer forat. El 1991, després de les eleccions municipals i autonòmiques, el pare acabà com a vicepresident segon de les Corts Valencianes i la filla com a regidora de l’Ajuntament d’Alacant. Passats quatre anys, en les noves eleccions, les del 1995, el pare es retirà i la filla saltà de l’ajuntament d’Alacant a les Corts Valencianes. Si alguna continuïtat hi ha hagut mai en les Corts Valencianes, aquesta és la continuïtat de la família Montesinos d’Alacant –i després diuen que a Alacant no s’estimen les institucions autonòmiques valencianes. Macarena Montesinos xuclà del pot autonòmic nou anys. Fins que saltà a Madrid, el 2004. Fa uns dies Feijóo l’ha anomenat secretària del Pp en el Congrés. És un lloc rellevant en els tripijocs interns del partit immobilista. Macarena Montesinos és qui està al darrere de Carlos Mazón. I Macarena Montesinos no és cap improvisació. Per tant, encara que el cervell de Carlos Mazón no pot anar més enllà d’elaborar frases com ara «No soc de camp ni de ciutat, soc de platja», hi ha la seguretat que els diners circularan convenientment fins les butxaques on han d’acabar. País caòtic? Potser no tant. Ara: l’esquerra (tota l’esquerra) fa pena.