La cimera de l’OTAN que s’ha fet a Madrid els darrers dies ha certificat la insignificança d’Europa a l’hora de definir els problemes que afecten de veres la seua ciutadania i, per extensió, la humanitat.
Segons tots els caps pensants reunits, el problema és l’enemic -Rússia-, «la instrumentalització de la immigració» per atacar-nos -com no es cansaven de repetir els representants de l’estat espanyol-, i el creixent poder econòmic, demogràfic i tecnològic de la Xina, «l’adversari».
La cimera planteja un diagnòstic inqüestionable i recepta una solució inapel·lable: més exèrcit i més pressupost militar.
Aquesta cimera no ha tractat de la inflació que retalla el poder adquisitiu de la gent treballadora, ni de la crisi climàtica que posa en risc els cultius dels quals depèn la supervivència humana; no ha parlat de l’escassesa de matèries primeres, de la crisi energètica, de la fam ni de la desigualtat.
Tot allò que la població està patint no ha format part de l’agenda dels amos del món. Ells només es preocupen de «la seguretat».
Durant les darreres dècades, els líders europeus no han sabut -o no els han deixat- construir un espai continental on ningú se sentira amenaçat pels seus veïns. No han sabut acordar -amb les parts implicades- la gestió de la interdependència econòmica al continent. No han sigut capaços de defensar els interessos dels seus habitants.
Ara a Europa li marquen des de fora el paper en una pomposa cimera que afirma que l’Europa-OTAN és un instrument militar i només pot mirar la realitat des d’un únic enfocament.
La propaganda, l’absència de debat i l’absoluta desaparició de veus discrepants als mitjans de comunicació ha estat escandalosa, anul·lant tota possibilitat de reflexió i dubte.
Les contradiccions són escandaloses i no cal esperar per comprovar les conseqüències: la guerra d’Ucraïna o la massacre de Melilla ens en proporcionen una bona col·lecció.
L’OTAN no està en guerra amb Rússia, però les armes a Ucraïna, que posa el teatre d’operacions i els morts, les aporten els països que formen part de l’Aliança Atlàntica.
Cridem ben fort que no comprarem petroli rus, però acusem Rússia de xantatgista si tanca un poc l’aixeta del gas mentre continuem pagant-li el combustible, finançant així els dos exèrcits enfrontats.
Les sancions econòmiques a Rússia retornen, multiplicades, sobre tota la població europea i mundial. El tall de subministrament de fertilitzants i cereals augura la fam als països empobrits d’Àfrica, i provocarà una forta crisi migratòria.
En conseqüència, la civilitzada Europa ja ha subcontractat amb els països de trànsit el corresponent control. Turquia i Marroc -els governs que més han instrumentalitzat els fluxos de persones per benefici propi- són els aliats en aquesta tasca.
I si maten les persones que volen saltar la tanca del primer món, si Espanya abandona el poble sahrauí, o Suècia i Finlàndia han d’extradir lluitadors kurds a Turquia, no importa. Són danys col·laterals de la renúncia dels líders europeus a fer política en un món interdependent, a favor de la seua població i respectant els Drets Humans.
Després de la cimera, l’Europa-OTAN s’ha convertit en l’escenari territorial on les potències dirimeixen les seues diferències. Un continent tancat i depenent que acabarà patint també els sacrificis del xoc d’interessos aliens. Sense alternativa, sense cap concessió a una possible autonomia estratègica del continent ni en l’àmbit militar ni en el polític.
Faria riure, si no fora tan greu, sentir parlar de valors europeus, de defensa de la democràcia, la justícia o els Drets Humans. Semblen un autoengany voluntari o una fantasia propagandística per vendre al poble uns tractats que, a la fi, el perjudiquen.
Hi ha molta gent que no cau en el parany de l’entusiasme bel·licista, simplificador, inútil i criminal que dedica recursos ingents a la destrucció, que no a la seguretat. Saben que allò que es gasta en armes i en estructures d’amenaça i agressió va en contra del benestar de la gent, dels serveis públics, de les condicions de vida pròpies i dels pobles veïns.
Optar per una seguretat basada en la garantia d’un treball digne, protecció social i defensa dels drets democràtics no és ni ingenu ni ineficaç. Però cal posar-se a això, destinar recursos, fomentar unes relacions internacionals equilibrades i justes.
Aquest sí que és un esforç ben dirigit, que respon a les necessitats del poble. Necessitem debatre sobre les propostes polítiques que avancen en eixe sentit, necessitem ajuntar forces i organitzar-les per canviar un rumb que, si continua com ara, ens porta al desastre.
