D’acord. Tot el que està passant és absolutament anormal. Ningú no podria haver sospitat que Mazón, després de tot el que sabem sobre el dia de les inundacions, no dimitiria. I és també cert que s’amaga, que no acudeix als actes, diguem-ne, “oficials”. O que si finalment apareix en els actes, ho fa de manera sibil·lina i vergonyant, com quan aparegué per sorpresa al balcó de l’Ajuntament de València, tot just un instant abans que comencés a cremar la falla, un instant precís per poder ser filmat per les càmeres i aparèixer després a les notícies mostrant dentadura.
Mazón no anà a les torres de Serrans el dia de la Crida. Ni a cap mascletà. No s’atreví a anar a la romeria de les canyes, després de la rebuda que li van fer a Castelló de la Plana, i no s’ha atrevit tampoc a treure el nas pel camí que porta de l’església de Sant Nicolau de Bari al monestir de la Santa Faç, a Alacant.
Diana Morant, en canvi, treu pit per això. Ella no es perd ni una festa últimament. Diu que ella és “al carrer”, amb “els ciutadans”, amb “el poble”. Quin “poble”? Tant se val si és 1 de maig. Tant li fa si són les Falles, com la Magdalena, com una romeria qualsevol. Tot un programa de govern: Mazón no compleix amb l’obligació institucional d’anar a totes les festes; ella, sí. A segona fila l’hem vista en les fotos d’Alacant, darrere el bisbe.
I no és la ministra de Ciència, Innovació i Universitats l’única que té aquest programa de govern. Sembla que és el programa compartit per tothom: per les falses esquerres, les dretes de polo Ralph Lauren i les extremes dretes d’ultratomba. Però per què hauria d’anar un polític a les festes? Algú s’ho ha preguntat? Per què un president de la Generalitat ha d’omplir-se l’agenda de romeries, cavalcades, processons, desfilades i fires? Que no té cap altra feina? No podria dedicar el seu temps, per exemple, a organitzar un bon pla d’emergències per al cas que hi hagués inundacions o incendis? I, qui diu el president de la Generalitat, diu tota la resta de la tropa del partit del govern i dels partits de l’oposició. Perquè ací no s’escapa ningú. Ni els del Psoe ni els de Ribó, que també els agradava molt la traca. No hi ha manera de celebrar cap festa local sense dues dotzenes llargues de consellers, alcaldes, regidors, ministres sense cartera i caps de l’oposició. És excessiu. No és normal. I si hi ha molta gent que ho troba normal, ja hem acabat: agafem el ciri i anem a la processó.
Hi ha una estranya concepció de la política segons la qual un polític ha de ser una mena de pocavergonya que va de festa en festa, menjant canapès de salmó, ametlles torrades i olives farcides d’anxova. Dit així pot semblar una broma. Però és la broma que va portar Mazón al govern. D’altra banda, hi ha el cinisme i la presa de pèl sistemàtica: ¿és que algun polític creu que pel fet de posar-se un mocador al coll i agafar una gaiata a la mà ens oblidarem que és un polític?
