Sí, la humanitat és un espectacle d’allò més lamentable quan la mires tal com és en realitat.
Una estama Halldór Laxness, Persones independents (1934)
Hui m’havien convidat a un aniversari, però no he anat. Deu ser una celebració especial això de fer cinquanta anys. Per a molta gent les dates amb zeros finals, o amb cincs, els provoquen un entusiasme i una força motriu que els empeny a fer coses diferents que, a la força, cal omplir de felicitat. Estime la persona, però no el grup. A més, sé que no soc allò que diuen l’ànima de la festa i, personalment, em considere un entorpiment festiu. Digueu-li autocomplaença, si voleu.
Meravellosament, el dia s’ha despertat com un preciós regal. Amb un sol de rajos esbiaixats, la llum s’allargassava fins a fregar suaument, amb tendresa i quasi sense voler les brosses i les pedres, els camins i les flors, els caminants i els assedegats de vitamina D. Aquest sol tebi, benaventurat i de franc és prodigiós per a les persones que durant tota la setmana el que esperem és poder fer un passeig frugal, amb la companyia justa i necessària.
Aquest passeig solitari pels afores m’ha dut a fer una cervesa al bar del Club de Tennis, situat entre el poble i la mar. El lloc està envoltat de pistes per a la pràctica del tennis. Em fa recança no veure les altes parets de les pistes de frontó, enderrocades en pro de la modernitat i reconvertides en gàbies de metacrilat. Malauradament, la subvenció de la diputació que produí aquest benefici esportiu, no explicava com és d’impossible el joc dins d’aquests cambres de vidre durant els abundants dies assolellats que gaudim. Llàstima.
Perdoneu aquestes observacions, ara us relataré el que us vull explicar que m’ha passat al migdia. Intentaré dibuixar-vos l’escena :
Ja era quasi l’hora de dinar i, en la barra d’aquest bar-restaurant amb terrassa, s’amuntonaven grups de xicons joves que discutien entre ells per aconseguir pagar la pròxima cassalla. Em va fer somriure per sota del nas el fet de saber que, els huit o deu que n’eren, passarien un a un de ser convidadors a convidats. Sempre hi ha manera d’evitar l’animalada de fer-se una desena de cassalles: el truc de tirar-la terra es considera molt brut, però alguna que altra, amb un bon entrenament, pot acabar al got d’aigua clara, silenciós i oportú còmplice.
El fet de ser o considerar-se jove, com ja pronosticava Fuster, cada vegada afecta més a com de llarga i difosa siga l’apreciació. Molts d’aquests joves ja eren pares de precioses criatures que encara no caminaven, sinó que jugaven, dormien, mamaven o remugaven als braços de les mares, òbviament les parelles dels cassallaires, que seien a la llarga taula del menjador del bar.
Amb la meua cervesa a una mà i un platet de cacaus a l’altra, vaig eixir a la terrassa de l’establiment. Quin goig poder gaudir del sol ! Des d’allà també es contemplaven les partides de tennis amateurs que es disputaven amb agradable xivarri.
Abruptament, el cant dels pardalets i els crits ofegats dels esforçats jugadors, foren interromputs per un arrossegament de cadires, un enrenou d’objectes infantils i un rebombori alegre i desmesurat. Aquestes notes de guirigall anunciaven la presa de possessió del lloc pertinent a taula del grup de xicons ja entonats.
Com eren les dos tocades del migdia, vaig decidir gaudir un poc més de l’oratge i per no embrutar la cuina, vaig demanar-me un mig entrepà i unes olives. Hui, a punt de començar la primavera, s’estava convertint en un dia perfecte.
Tant de benestar, tanta felicitat i tan abundant alegria m’amarava tot el cos. Un moment ideal, aquell que per fi les constel·lacions han decidit que fins ací, que ja no es mouen més, que han arribat a la perfecció i a la resposta del significat de la vida.
Però allò no va passar, i el temps continuava avançant, com ja sabreu. No obstant, l’empatia, la filantropia i l’amor al proïsme que habita dins meu em feu obrir els ulls del meu somni calentó i albirar si la resta de personal que omplien les taules era també del meu parer. I sí. En les cares enrogides dels anglesos, alemanys i algun que altre rus o ucraïnès –que seien a les taules veïnes– es podia comprovar que fruïen i tenien el mateix convenciment d’haver arribat a la terra promesa, a una societat ideal, a la utopia del benestar.
De sobte ens n’adonarem que creixia una nota discordant. El somni s’empastifava cada vegada més amb la brama i l’enrenou de les joves parelles de mares i pares de la terreta que dinaven a la taula gran, a l’ombra del menjador. Definitivament, el somni d’haver arribat a la perfecció social i a la comunió sagrada d’home i natura que havíem conegut per uns instants els habitants de la terrassa, ens va caure als peus. O més bé s’enderrocà, es feu miquetes. La tristor i les ganes de no viure un futur m’oprimí el cor. La visió que m’oferia la realitat ombrívola del menjador em pertorbà l’ànima: allà, a la taula, hi havia dos grups diferenciats. A la banda del fons de la taula, assegudes unes enfront d’altres, seien les dones, alimentant les criatures que jeien a les seues faldes. A l’altra banda, els xicons. Aquests, animats per l’alcohol i per l’embotit, conversaven entre ells amb grans escarafalls festius, mentre mossegaven àvidament la carn i feien glopades al vi.
Què més pot fer la societat, les lleis i l’educació si al cap i a la fi el gregarisme d’allò de si s’ha fet tota la vida ha de guanyar l’intel·lecte i la voluntat individual? Això sí, per demostrar el seu feminisme, escolte el grup del fons de la taula. Estan quedant per anar totes juntes a la manifestació del 8 de març. Ja ho han decidit. I clar, s’enduran els xiquets també.
Hi ha coses que s’expliquen malament amb paraules. Cal observar, analitzar i empassar.
