En aquesta vida he conegut tota classe de gent. Com qualsevol que tinga una certa edat i vaja amb els ulls ben oberts, disposat a analitzar el que vaja trobant pel camí amb un cert desapassionament, l’espectacle de la varietat humana se m’ha oferit en tota la seua fascinant diversitat.
L’últim a ingressar en la meua col·lecció literària d’individus idiosincràtics és el regidor de Cultura a Borriana, Jesús Albiol, de Vox. És un home que s’ha fet famós arreu d’Espanya des del canvi polític municipal i autonòmic de l’any passat. És el protagonista absolut de la cancel·lació de les subscripcions a les revistes en valencià/català a la Biblioteca municipal, de la «recol·locació» dels llibres de temàtica LGTBI i, en últim lloc, de la retirada de la placa de la Casa de la Cultura local en homenatge als empresonats i assassinats pel franquisme en aquest antic convent que fou penitenciaria improvisada en la postguerra.
He tingut ocasió de tractar Albiol personalment. Com que gestione, de fa anys, una associació cultural al meu poble (l’Agrupació Borrianenca de Cultura –ABC-, fundada en 1954), el tracte amb el regidor de Cultura és inevitable. He dialogat amb ell en diverses ocasions des del juny passat i he provat entendre’l. Soc, en efecte, un d’aquests éssers humans irreversiblement catastròfics a qui agrada escoltar les persones i intente, més que jutjar-les, fer-me’n un judici equànime. No serviria per a la política, això és un fet, especialment en una època com l’actual, on el que s’estila és disparar primer i després preguntar. A mi m’agrada preguntar i no use armes.
No sempre és possible, però, mantindre una certa impassibilitat davant els esdeveniments. Quan em vaig assabentar que Albiol havia eliminat la placa de la Casa de la Cultura, em vaig indignar. El meu avi va passar per aquella presó, el van acusar de múltiples crims, va ser jutjat per «Rebel·lió militar» (sic) i, quan al judici es va demostrar que tots els càrrecs eren infundats, el jutge li va commutar una inicial pena de mort per una altra de reclusió a trenta anys. La justícia de Franco.
Tot això va activar en mi alguna mena de ressort emocional alié a tot raonament. Quan una periodista de El País em va demanar per la meua opinió, vaig assegurar que em semblava que Vox havia convertit Borriana en «un laboratori universal de l’extrema dreta espanyola». I després en Twitter vaig usar, en concomitància amb aquest impuls, la paraula «feixisme».
Pocs dies després vaig trobar Jesús Albiol al carrer, acompanyat per la seua família. És el que té un poble de mida mitjana: encara ens trobem tots i ens coneixem tots. La política, en un municipi xicotet o mitjà, és un afer de distàncies curtes, dissuasives, parlamentàries. Em va preguntar per les meues declaracions. Li vaig dir la veritat: no estava orgullós d’haver usat la paraula «feixisme». No era el meu estil. Li vaig parlar del meu avi. Ell em va retrucar amb un argument obvi: en la guerra, les barbaritats es van cometre en tots dos bàndols. Si haguera llegit els meus llibres (li vaig recomanar la novel·la On dormen les estrelles) sabria que això era una cosa que jo tenia molt present. Però les seues actuacions eren provocacions inaudites, que estaven despertant un odi que feia mig segle que no veia a Borriana. Exactament, des que anava als Salesians i la majoria dels meus companys eren de Fuerza Nueva i jo era un dels pocs demòcrates actius de la classe…
Jo no vull viure en un país dividit entre feixistes i comunistes, i així vaig provar d’explicar-li-ho. Per això faig un esforç per entendre Albiol i els qui pensen com ell. Em pareix una persona amb alguna mena de convicció profunda, potser més mística que política, de la qual no està disposat a abdicar. No sé si no es veu com un «despert entre adormits» (talment el Comte Arnau) que ha de rescabalar Borriana –i el país sencer- de múltiples enemics. La major part d’aquests enemics estan a l’esquerra però alguns també els té a la dreta, i són els seus aliats de Govern (començant per l’alcalde del PP, que fa oposicions per a ser Don Tancredo). No sembla una persona a qui les crítiques o els insults afecten en cap mesura. Jo diria, fins i tot, que amb cada pedra que li llancen ell fa més forta i més alta la seua torre. A dalt de tot potser està un poc sol, però se sent, d’alguna manera, lliure.
La croada que ha emprés Albiol contra tota mena d’heretges no ha fet més que començar, probablement. El centre de les seues preocupacions és el «catalanisme». No vol sentir parlar de «País Valencià» ni d’unitat lingüística amb Catalunya. Aquesta mentalitat ja existia abans (vaig conéixer molts dels seus portaestendards en la tertúlia de l’Hotel Inglés de València als anys 80, a què tan amablement em va convidar Vicent Franch). No és cap secret, però, que són els fets d’octubre del 2017 (el procés independentista a Catalunya) els que han revifat l’anticatalanisme espanyol fins a un cert paroxisme. Com em deia un amic en aquella data: «Han despertat un gegant adormit». I ara el gegant, amb les seues manasses, vol traure faves de l’olla.
Per a mi Jesús Albiol continua sent un enigma. És un home de tracte afable, educat, amb molt bones maneres, que –aparentment- vol escoltar. Però que porta una idea al cap com qui va sobre un cavall i no pensa descavalcar-ne mai. On anirà dalt del seu cavall és una cosa que ara mateix no sé imaginar. Cap la possibilitat que, durant la seua infància i adolescència, fora un lector contumaç d’hagiografies i que el destí de personatges com Joana d’Arc –el martiri- li provocara un pessigolleig moral torbadorament irresistible.
Jo soc ara el president de l’ABC, però abans de mi hi ha passat molta gent. L’Agrupació ha dut a terme la seua actuació amb tota classe de règims i governs municipals: amb dictadura i amb democràcia, amb majories absolutes d’esquerres i de dretes, amb governs en coalició d’esquerres, de dretes o mixtos… Molt malament hauria d’anar tot perquè, en la situació actual, una entitat com la nostra no subsistira, i faré tot el que estiga en la meua mà perquè així siga. No és cap secret que, per damunt de tot, l’ABC té un profund sentit institucional.
Però és un fet que no cal aspirar només a sobreviure: cal aspirar a viure. Plenament, dolorosament –si cal- i civilitzadament. Per això la meua necessitat d’aprehendre Albiol i els qui pensen com ell.
La Guerra Civil va començar quan dos persones a les antípodes ideològiques, en lloc de seure i parlar, es van considerar enemics irreconciliables i van començar a agredir-se físicament. No crec que ara estiguem en aquest estadi, però els esdeveniments poden accelerar-se en qualsevol moment (ho vaig viure a l’antiga Iugoslàvia –a Zagreb- en 1990, no cal que m’ho conte ningú). Crec que hauríem de fer tots un esforç per rebaixar el nivell d’odi ambiental i insuflar-hi un poc més d’amor. No cal que cap part renuncie a la seua ideologia: bastaria amb el fet que cadascú s’imagine en el lloc de l’adversari i recorde aquella frase d’Espriu que sempre m’ha emocionat: «Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum».
Ja ho sé. Córrec el risc que aquest article no l’entenga ningú –o que cabrege a tots. M’és igual. Soc un home intel·lectualment independent, que escriu i diu el que pensa amb total llibertat -però, naturalment, no aspire al martiri ni a l’expiació. Com li vaig dir a Jesús: baixem de revolucions, prescindim de les provocacions, fem d’aquest món un lloc més humà. Ell em farà cas o no. Això, com els lectors comprendran, ja no és responsabilitat meua.
