El valencià i el castellà són idiomes oficials en la Comunitat Valenciana. L’un per ser la llengua pròpia dels valencians i l’altre per ser l’oficial en tota Espanya. Com a tals, haurien de tindre idèntic tractament dús en les institucions, servicis públics i, per descomptat, en el sistema escolar com a primeres llengües. Per tant, l’horari en l’aula deu estar repartit, mitat i mitat, o forma semblant, a banda de la llengua estrangera corresponent. Però, a més, el valencià, principal senya identitària i distintiva valenciana, per ser llengua minoritzada, deu gaudir d’una protecció especial, tal com assenyalen l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana i la Constitució, per ser una de «les altres llengües espanyoles». I com també indica la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries, per estar esta llengua compresa en eixe grup a protegir.
Però en la realitat, la desigualtat és ben palesa. Mentre que la llengua oficial en tota Espanya és d’obligat coneixement per a tots els espanyols, comptant valencians i valencianes, el valencià només és un dret per als residents en la Comunitat Valenciana, dret que queda vulnerat, quan un empleat públic, invocant el seu desconeiximent d’este idioma, o per altres raons, ens impel·lix a parlar en castellà. La desigualtat entre una llengua i altra, en la mateixa Comunitat Valenciana, és clara, tant des del punt de vista del tractament legal com de l’ús públic. I una conseqüència d’això és la marxa arrere, any a any, del percentatge de valencians que tenen esta parla com a primer idioma. I no arriba al 3% els opositors que, en les proves d’accés a la funció pública, trien el valencià en els exàmens corresponents. Alguna cosa no s’ha fet ni es fa bé.
Des d’eixa desigualtat, molts no entenem la consulta als pares i mares dels escolars valencians per a elegir la llengua base, vehicular o principal en cada escola o institut. Primer: les dos llengües oficials deuen ser vehiculars en la mateixa aula, sense cap segregació per raons de llengua. I això, com tot el programa de continguts a estudiar, és més potestat i responsabilitat de l’autoritat política i educativa, i no descarregar eixe compromís en els pares i mares, en nom d’una falsa llibertat educativa. Perquè, atesa la minorització i la minoració, seculars i reals, eixa consulta no es devia fer per la desigualtat existent entre la llengua dominant i la minoritzada. A banda de les altres raons exposades. I no existix llibertat a on no hi ha autèntica igualtat. En esta enquesta que comentem, a on està l’«especial protecció» que apunten les lleis i disposicions que hem mencionat? Més prompte és un estímul per a la discòrdia i divisió per motius de llengua.
Eixa consulta és com un referèndum. I un referèndum el guanya, normalment, qui el convoca. I s’anuncia quan el convocant o convocants estan segurs (o creuen) que la seua posició és la que guanyarà. La postura dels responsables directes de la convocatòria, ja se sap, són favorables al castellà, i per això s’ha decidit refrendar la «superioritat» de l’idioma cervantí en una consulta popular, que pot accelerar la minorització i minoració del valencià.
Però no tota la militància del partit del conseller que convoca eixa consulta està a favor d’haver-la fet, pels perills o riscos que comporta. Conec afiliats, afiliades i votants de la formació popular que estan disconformes amb eixa celebració, i en tot cas, votaran a favor del valencià. La premsa d’estos dies dona notícies d’eixa posició d’algun membre destacat del partit governant en la Comunitat Valenciana
I el que caldria fer és buscar i arribar a un consens i a un pacte pel valencià, entre tots els grups de Les Corts o entre la gran majoria, que evite bandades com esta i com alguna altra que s’ha pegat en els últims anys. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres acords són un exemple a seguir. I buscar la transversalitat, perquè el valencià, com diem sovint, o és de tots (o quasi tots) o d’ací a un temps no serà de ningú.
