El 2019 l’augment de preu del bitllet de metro a Xile va ser l’espurna d’una sèrie de revoltes originades, en realitat, per les desigualtats i la manca de legitimitat de les institucions polítiques del moment. L’eixida de la crisi va ser possible gràcies a un acord polític ampli pel canvi constitucional, que permetera les transformacions profundes que requeria el poble xilé. El 80 % de les xilenes i els xilens van demanar una nova constitució, que va integrar en la seua redacció partits polítics, però també moviments socials i independents, representants de la desena de pobles originaris de Xile i col·lectius i associacions vinculats amb la lluita per la igualtat i pels drets de la població LGTBIQ+. Entre aquests darrers hi havia la Xarxa Dissident Constituent i la DURAS (Dissidències Unides Reconstruint Aliances Sexopolítiques), que van presentar iniciatives populars vinculades amb les reivindicacions.
El text resultant d’aportacions tan diverses ha sigut rebutjat recentment amb vora un 62 % de vots en contra.
D’ençà del moment en què se’n va conéixer el resultat han aparegut reflexions de tota mena. Se’n responsabilitza del fracàs a la intervenció de massa col·lectius en la redacció del text, que haurien primat la defensa d’interessos molt concrets, que potser s’haurien pogut unificar; se’n culpa la vocació mediambientalista i la protecció de la terra del text; o la diàfana voluntat per blindar els drets de les comunitats indígenes, per exemple. Fins i tot s’ha dit que la població de Xile «majoritàriament de dretes», no podia consentir que un text impulsat per un govern netament d’esquerres i bolcat en el respecte dels drets més fonamentals, fora l’artífex de l’aprovació de la primera constitució del país que no s’ha redactat entre quatre parets.
Certament, la proposta constitucional de l’executiu de Gabriel Boric parteix de la intencionalitat d’integrar minories, però sembla que la percepció popular final és la d’un text elaborat per una convenció constitucional feta ad hoc que s’ha centrat exclusivament en els interessos concrets de qui la componia, reflectits en articles que poden semblar una mica curiosos, com ara el 55: «L’estat garanteix el dret de camperols i pobles nacionals indígenes al lliure ús i intercanvi de llavors tradicionals».
Una altra mostra de la importància que el text rebutjat pel poble xilé atorga a les minories és el fet que inclou un seguit d’articles sobre la protecció de les dissidències sexogenèriques. Entre altres principis i drets, s’estableix el principi d’igualtat substantiva, o «garantia d’igualtat de tracte i oportunitats per al reconeixement, gaudi i exercici dels drets humans i les llibertats fonamentals». S’hi especifica que la constitució garanteix «el mateix tracte i condicions per a les dones, xiquetes i diversitats i dissidències sexogenèriques davant tots els òrgans estatals i espais d’organització de la societat civil». En general, el text es troba amerat de referències a les diversitats i dissidències sexuals o de gènere, especialment quan s’esmenta les dones. I, per descomptat, arreplega el «dret al reconeixement de la identitat en totes les seues dimensions i manifestacions, incloent les característiques sexuals, identitats i expressions de gènere, nom i orientacions sexoafectives».
Des d’un bon començament, s’ha insistit que un «sí» —l’Apruebo— a l’esmentada carta magna era sinònim d’estar a favor del feminisme, però com és evident, el paràgraf anterior evidencia que aquesta idea és qüestionable.
D’altra banda, el text considera que les persones amb disfòria de gènere tenen una identitat dissident, i que les que pateixen trastorns mentals són neurodivergents. Tant de bo que el fet de canviar les paraules amb què es designen els problemes resolguera eixos mateixos problemes. Tant de bo que totes les problemàtiques es pogueren solucionar canviant la manera de designar-les. Com quan els xiquets menuts es tapen els ulls i es pensen que no els hi veu ningú.
Em permetreu que torne sobre la qüestió feminista: cada volta que s’hi esmenten les dones en el text constitucional rebutjat, és per a equiparar-les amb les dissidències sexogenèriques o amb les persones amb capacitat de gestar, sembla que, per si sola, la meitat de la humanitat no té rellevància suficient com per a ocupar-hi espai.
És indubtable la intencionalitat de protegir els drets de determinades minories, i això no hauria de ser un problema. Però també és clara la manca de voluntat del text per respondre a les necessitats de les dones, que no som una minoria ni un col·lectiu, sinó, com s’ha dit més amunt, el 52% de les persones que poblen el món. Perquè a mesura que s’avança en la lectura de l’articulat i hi apareix escrita la paraula mujeres és acompanyada d’afegitons com «dissidències sexuals i de gènere», o «i persones amb capacitat de gestar». I es posa una pedreta més en la construcció de l’esborrat de les dones. El text estableix que els òrgans estatals estaran conformats de manera equitativa per homes i dones, però deixant clar que s’adoptaran mesures perquè «les diversitats i dissidències de gènere» hi estiguen representades. No sabem com es pot materialitzar aquesta idea.
En definitiva, el text plantejat obvia el fet que la igualtat entre homes i dones és una meta que es troba molt lluny de ser assolida, però que mai ha sigut una prioritat, com tampoc ho és posar fi als feminicidis o a la resta de problemàtiques ocasionades per la discriminació secular que pateixen les dones a Amèrica llatina i a la resta del món. Es tracta, sembla, d’equiparar les necessitats de les dissidències sexuals (és a dir, dels homes autoidentificats dones) amb les de les dones, i s’ignora l’existència d’una jerarquia esdevinguda en dominació, tant cultural com econòmica, dels homes sobre les dones, el que coneixem com a patriarcat, i que és l’origen de la misogínia i la violència de gènere. No hem aconseguit assolir els mateixos nivells de representació, ni en la política, ni en l’àmbit econòmic o cultural, però ja hem de començar a compartir espais i drets, per tal de seguir deixant impertèrrit el poder masculí.
S’ha compartit a bastament en xarxes, durant les últimes setmanes, una propaganda a favor de l’Apruebo, fins que s’ha fet viral. En una estança ambientada cap als anys 60 del segle passat, tres dones activistes parlen sobre la necessitat de reivindicar el feminisme, des de la clandestinitat, quan de sobte truquen a la porta i entra una persona amb trets masculins i roba de dona, per a explicar-los amb cara d’èxtasi que, en el futur, gaudiran de drets i que «no sols se’n beneficiaran les dones», sinó que arribarà un temps en què es respectaran els «drets fonamentals de totis». No sabem si era intenció de l’autor o autora de la campanya, però la cara d’esglai que fan les activistes (entre les quals, figura, la reconegudíssima Marta Vergara) és un poema. Un avançament de la situació en què es troba el feminisme, potser.
