Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Ja han començat les falles a València i és cosa que alegrarà molta gent. La necessitat humana, inclosa la valenciana, de tenir un temps propici per a gaudir de la vida i xalar bona cosa és un imperatiu per a la salut social.
No cal sinó observar amb una certa atenció el fenomen que es produeix durant eixe període de temps extra. Raja el vi i ixen lleugeres les paraules.
Els dies transcorren amb rapidesa, no hi ha motiu ni raó per a funcionar d’aquella manera tan nostra que entenem quan es diu «anar a la marxeta» Tot és viu, i apliquem a la vida diària criteris no tan usuals als del dia a dia.
La llàstima és que eixe període de trasbalsament dels pensaments no la puguem aplicar a fenòmens que venen de fora.
Les influències externes ens malmeten, als valencians i valencianes, com a poble.
Certament hi ha altres llocs i societats on això també passa. Sol passar i no és novetat a descobrir. Però ací debatem i parlem de les nostres necessitats.
Amb les falles s’emetrà un cert discurs cap a fora. Però els diferents i poderosos constructes mentals, socials i culturals que planen sobre nosaltres, i que nosaltres no construïm, continuaran tenint tota la seua força habitual. També després de passades les falles o les fogueres, les gaiates o els moros i cristians.
Si mirem amb una ullada ampla i escrutadora ens adonarem del que dic.
De com es parlarà, o no se’n farà menció, cosa ben important i més del que pareix, no depèn de nosaltres. Les imatges i discursos vindran fets per nuclis de poder que no tenen cap sentit valencià. I no el volen tenir. I no és que no en parlen més enllà de l’anècdota de la Crida o les mascletades. Sí, dels tòpics. Es construirà, com es fa des de segles, un relat on la visió nostra de les coses, la visió de les preocupacions valencianes no existirà. I així, d’aquesta manera tan poc subtil i ben perversa, la premsa, els telediaris, la ràdio, amb tot el seu poder social, difondran una visió fabricada a partir d’uns interessos aliens a les nostres necessitats.
Hi haurà una doble perversió de la realitat. Per una banda, en recrear el mite de la València «jardín de flores» i poc més: amable, festera, amb bon temps… I per una altra fent veure i creure a propis i forasters que aquesta part d’Espanya viu contenta amb allò que té.
És la nostra maleïda i nefasta manera de seguir «a la marxeta» allò que ens deixa en un cantó de l’Estat? I com anar més enllà?
El treball que queda per fer és enorme, malgrat els avanços que també hi ha hagut.
Aquesta condició valenciana no ha de ser sempre la mateixa. La història, i molts fets de diversa índole, demostra que l’entorn pot canviar. Que siga per a bé o per al contrari, això depén, entre altres factors, de la nostra força. I no seria un mal invent aprofitar tota l’empenta que s’amuntega al voltant de les festes dels pobles valencians per a lligar-la a un propòsit polític.
No per infortuni, sinó per les nostres culpes continuem parlant de república, quan fa temps que l’hem perduda. Ho deia Ovidi en els seus escrits. Així és que considerem allò que ens diu la saviesa clàssica.
