Li conte al lector i a la lectora una petita anècdota. Que és, en el fons, l’espill de la categoria.
Vaig a comprar a un súper com faig habitualment. A la cua del peix una dona fa la compra amb el fill. Entre ells parlen en castellà. Em dirigesc a la mare per saber si té encara per a molt. Li parle en valencià. I em respon també en la nostra llengua. A continuació el xiquet, sorprès, pregunta a la mare si ella també el parla, el valencià.
L’anècdota, puc suposar perquè ho he constatat més d’una vegada, la incloc dins el caixó de la diglòssia més personal.
He pogut comprovar sovint que si et dirigeixes a la gent en valencià, en lloc de fer-ho en castellà en un entorn social habitual, moltes són les persones que et responen en la mateixa llengua.
Tenim el país que tenim, però no hi ha dubte que el fem entre tots. I que malgrat les circumstàncies externes, adverses, de les quals en parlarem un altre dia i que Salvador Enguix, de La Vanguardia, va mencionar, molt sovint la culpa és nostra.
Hem renunciat amb massa facilitat, sense prou lluita, a perdre el terreny del discurs social popular. Hem estat els mateixos valencians els qui, voluntàriament, amb gust o per conveniència, hem anat abandonant la llengua. Deixant massa vegades tota la força del sentiment patri en els esdeveniments purament festius, massa vegades de folklore arcaic i fatu, i de l’estima a la casa.
No hi ha dubte que, com va dir Cèsar amb paraules alades, és amb aquestes petites nimietats que podem construir un imperi. A nosaltres, de fet, no ens cal tant. Només en tindríem prou amb ser un poble discretament normal. Fabricat enmig dels altres i amb bona harmonia. I que no haguéssem d’anar sempre a la cerca de signes positius que ens permeteren considerar-nos uns més en el circ de les nacions.
Aquesta anècdota, com tantes que vostè podria afegir, més algunes altres convertides en exemples clars de meninfotisme social i polític, acaben per convertir el País Valencià en no res, en un zero a l’esquerra. Com deia Fuster: la bufa del bou, tot aire.
Que segons com mirem les coses hem avançat, no hi ha dubte. Però que, donades les circumstàncies polítiques, elles també pura anècdota temporal, ara ens venen mal dades. És obvi que continuarem sent i arrossegant el carro cap a un millor País.
Però els fets aparentment fluixos, nimis i de poc de renom, configuren allò que forma la vida social. No queda altre remei sinó saber-ho. I lluitar a partir d’ací i d’això.
