Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
La reivindicació de la derogació de les reformes laborals aprovades pels presidents José Luis Rodríguez Zapatero (2010) i M. Rajoy (2012), així com la reforma de les pensions, una pactada pel govern espanyol, els sindicats de la concertació i la patronal (2011) i l’altra, imposada per govern conservador (2013), era molt més que un eslògan o un debat sobre semàntica. Era, i és, una voluntat ferma i valenta per capgirar les polítiques laborals que s’han imposat o acordat des dels Pactes de la Moncloa i que han suposat un retrocés en els drets de la classe treballadora.
Aquesta reivindicació, junt amb altres relacionades amb les llibertats democràtiques, el dret a l’habitatge, la defensa dels serveis públics o la lluita contra les desigualtats socials i territorials, va unir sindicats de classe, plataformes laborals i col·lectius molt diversos del País Valencià i de l’estat espanyol per a combatre les polítiques d’austeritat imposades per la troika i els gurús del neoliberalisme i que van ser aplicades obedientment pel govern espanyol durant l’anterior crisi. La confluència de tots aquests sectors de la societat, molt dinàmics i fortament mobilitzats, va ser un element rellevant en el canvi de cicle polític i serví per passar pàgina als anys negres de retallades, corrupció i despossessió de drets.
Ara ens trobem amb una nova regulació de les pensions i amb una nova reforma laboral que no contemplen les propostes que van defensar les persones i organitzacions que s’hi van mobilitzar. És cert, no es pot negar, que n’hi ha hagut alguns avanços, però encara perduren elements importants de les polítiques imposades o acordades en la dècada anterior que impedeixen valorar positivament el que se’ns presenta com un «acord històric», que no ho és de cap de les maneres. Un exemple concret i actual ens pot servir per il·lustrar aquesta afirmació: les persones pensionistes perdran poder adquisitiu el 2022 perquè no s’ha acordat una clàusula de revisió de les pensions anual vinculada a l’IPC real anual. La fòrmula pactada parla de la revisió quinquennal i d’una actualització de les pensions vinculada a l’IPC mitjà anual, que no a l’IPC real anual.
Malgrat alguns avanços que conté la reforma laboral del 2021, no és la que amplis sectors de la societat esperaven. Les reiterades declaracions en qualsevol espai públic, fins i tot en seu parlamentària, fetes per membres del gabinet de Sánchez, incloent-hi el mateix president, per membres dels dos partits que el configuren, o per altres protagonistes importants de l’acord signat, ens havien il·lusionat perquè pensàvem estar davant del desmantellament d’una normativa laboral força involucionista i regressiva per a la classe treballadora. Doncs no, no ha estat així i ens hem trobat amb un text que publicava el BOE el passat 30 de desembre que no és el que desitjàvem.
Arribats en aquest punt, algú pot dir que no és així i que aquesta és la primera reforma laboral en què es recuperen drets. Bé, podem parlar-ne. Aquest és un debat molt interessant. De fet, en les darreres setmanes molts articles i estudis analitzen el text presentat a les Corts Espanyoles per ser validat. Si ho fem, podem arribar a un consens ràpidament: la reforma laboral del 2021 consolida l’actual model laboral, tal com reconeixen els mateixos signants de «l’acord històric» i altres que el defenen i que consideren que deixa sense modificar aspectes notables de la reforma laboral del Partit Popular. Per tant, estem davant d’una nova legislació laboral que, com totes les anteriors, no afavoreix plenament els interessos de la classe treballadora que fa molts anys, massa anys, veu com en cada bugada es perd un llençol, o més d’un.
També se’ns diu que no era viable anar més enllà per la configuració del parlament, les pressions de la Unió Europea o per arribar a un consens amb la patronal, arguments que contradiuen allò de «l’acord històric». O una cosa o l’altra. Molta gent pensa que sí que era possible derogar les reformes laborals. No només això, pensa que una altra reforma laboral era possible i necessària per combatre la precarietat, la desigualtat, els salaris baixos, la temporalitat i molts altres factors negatius per a la classe treballadora i que calia capgirar l’actual model laboral. Eixa va ser la reivindicació de les persones i organitzacions que es van mobilitzar durant la darrera dècada i eixa serà la que mou el sindicalisme de classe transformador i diversos col·lectius laborals: demanar que es modifique en la tramitació parlamentària. Un sindicalisme que ha publicat diversos manifestos crítics sobre la reforma laboral; convoca mobilitzacions en diverses ciutats de l’estat per fer palés el seu malestar amb la norma aprovada pel govern espanyol i per expressar l’esperança que les seues reivindicacions arriben al Congrés. Unes justes i necessàries reivindicacions que han de contemplar i assumir els grups parlamentaris d’esquerra per deixar enrere, de veritat i per sempre, les reformes laborals de 2010 i 2012 i per albirar un futur de drets laborals i de justícia social per a la nostra gent.
