Els dies històrics, que semblen ara tan habituals, són una oportunitat per a retrobar-nos sota l’aixopluc d’una mateixa identitat política: ser valencianes i valencians. Però, més enllà del complex, divers i contradictori debat de qui som, crec fonamental bastir una agenda de país basada en causes comunes que interpel·le la majoria i aporte un horitzó de seguretat, cohesió i orgull de poble.
Hui, si hi ha (amb raó) una problemàtica que genere malestar a una majoria social és la vulneració del dret a l’habitatge. Hi haurà qui pense que no és un problema estrictament valencià. Bé, tot i que em seria igual, la realitat és que sí, tant per l’evolució de preus del lloguer com pel pes per damunt de la mitjana estatal dels apartaments turístics, la compra de cases per a no residents al comptat o per fons voltor. Estretament vinculada a la problemàtica de l’habitatge patim les externalitats negatives de la turistificació com són salaris i pensions més baixes que la mitjana, més hores extra sense remunerar o unes infraestructures pensades més en el turisme (i anar a Madrid) que en la quotidianitat de les famílies i les joves valencianes. Una problemàtica que afecta allò material i econòmic però també allò cultural. El buidatge dels barris per a convertir-los en decorats per a turistes ha accelerat el dissolvent de llaços comunitaris, ha minoritzat la llengua i ha promogut la soledat no desitjada.
L’emergència climàtica, i particularment la sequera, ha de ser una altra de les prioritats de l’agenda de país. La nostra terra, en el sentit natural, està en una situació de vulnerabilitat extrema que necessita una resposta ràpida i estructural. Malauradament, el govern negacionista de Mazón ens obliga a destinar quasi tots els nostres esforços a defensar allò conquerit, així com intentar que no destruïsquen, en col·laboració amb la política caduca del ministre Puente, el poc territori sa que ens queda. Però, la nostra agenda ha de ser més ambiciosa i repensar estratègies que permeten accelerar la transició ecològica justa i la transformació del model econòmic, apostant per la reindustrialització verda de les nostres comarques, la sobirania energètica i la protecció del comerç local de proximitat.
Sens dubte, i on ens sentim més còmodes, l’agenda de país ha de prioritzar una defensa potent dels serveis públics de qualitat davant la nova onada de retallades, impagaments i privatitzacions del govern Mazón. Un bon exemple és la lluita de moviments socials, sindicats i partits de la Plataforma de la reversió de l’hospital del Vinalopó -Salut i No negoci-. Necessitem una defensa d’allò existent, d’allò que havíem aconseguit i el govern Mazón ha paralitzat, però també una mirada oberta que ens adapte a les necessitats i desafiaments, incorporant a la gestió dels serveis públics, noves generacions d’empleats públics. No volem un país qualsevol, volem un país que cuide la seua gent i que dispose d’eines públiques per a reduir les desigualtats socials.
Per tot això, encara més quan municipis i Generalitat tenen les competències en matèria d’educació, sanitat, serveis socials, habitatge, polítiques actives d’ocupació, cultura i protecció del medi ambient, és peremptori resoldre el finançament autonòmic (també municipal) i acabar amb el deute il·legítim de la Generalitat, generat per l’infrafinançament per part de l’Estat; així com inversions territorialitzades justes, singularment, per a les comarques d’Alacant. Una agenda de país necessita finançament i eines d’autogovern, però també no amagar-se defugint responsabilitats. En un any, el govern de Mazón, a qui com a valencianistes hem de reconéixer com el nostre govern, ha declinat assumir les competències en matèria de rodalies, ha fet una contrareforma fiscal per a beneficar una minoria de rics i empobrir-nos a la resta, i ha decidit fer costat a Feijóo posant en risc la condonació de més de 10.000 milions d’euros a la Generalitat.
Disposar d’una agenda de país no és gens fàcil en un país amb poca autoconsciència i massa pendent del que passa a Madrid. Per això, i deixant de caure en els paranys diaris del president Mazón i els seus cunyats ultres, urgeix un acord explícit de centrar-nos en l’agenda valenciana, la real, la de la majoria de valencianes, sense dogmatismes ni puresa. Una agenda arrelada al conjunt del territori; el centralisme sempre és dolent, també el valencià. Urgeix que deixem de llepar-nos les ferides i de subestimar la nostra capacitat. Perquè amb una agenda clara, missatge valent i lideratges pensats per al carrer i no per a les picabaralles internes vam demostrar que érem capaços. Un acord plural, obert, flexible, fratern i respectuós que assumisca la necessitat de bastir aliances més àmplies, que arriben on no hem pogut arribar com a Compromís, i així puguem centrar-nos en plantejar una alternativa en matèria d’habitatge, turisme, lluita contra el canvi climàtic, feminisme, serveis públics, cultura i la llengua.
Gaudiu del dia dels i les valencianes, i organitzem-nos per a tindre un país sense fam ni fum ni fem, on ens sentim obertament orgullosos de viure.
Alberto Ibáñez, diputat de Compromís al Congrés i coportaveu d’Iniciativa-Compromís.
