Tenia prou clar que anava a dedicar la meua columna d’esta setmana a la mascletà de Madrid, així que diumenge vaig decidir veure el programa especial que À Punt, cada dia amb més cara de Canal 9, li dedicava. I no em va decebre. Va ser tan horrorós i tan humiliant com m’esperava. No va faltar de res: ni Carlos Mazón considerant una fita sentir un xotis abans d’una mascletà, ni María José Català dient que la ciutat està preparada per a rebre tots els turistes que facen falta, ni el madrileny de torn dient que una mascletà com eixa no es dispara a València, ni els colors de la bandera del rei en el més pur estil 12 d’octubre.
És cert que el fet que la primera mascletà de les falles 2024 es dispare a Madrid té a veure amb el rol que la capital del regne d’Espanya s’autoatorga. Si a Madrid es pot menjar la millor fabada, sentir el millor flamenc i tantes coses més, més prompte o més tard havia de tindre una mascletà. I compte, que al neocanal 9 ja anaven avançant la brometa d’esperar que aquesta tradició es consolide i fins i tot de plantar una falla. Madrid es presenta com una mena de quintaessència d’Espanya o, com assenyalava crec que amb encert un article que vaig llegir a La Vanguardia, com una vertadera capital colonial. El visitant -i el veí- pot gaudir sense necessitat d’eixir d’«aquí, de Madrid» del pintoresc folklore de les diferents províncies.
A més, és clar, hem tingut ocasió de presenciar també l’altra cara del colonialisme, el posat de superioritat de l’esquerra madrilenya. És cert que la ubicació de l’esdeveniment no semblava gens innocent. Desconec la intensitat de la renaturalització de l’anomenat Madrid Río, que és un nom que em fa molta gràcia, i és de veres que ja posats a fer apropiació cultural haurien d’haver-la disparat a la Puerta del Sol. Però, vaja, sentir a l’inefable Antonio Maestre parlar de les mascletades, així en bloc, com un retrocés civilitzatori, o llegir en el lisèrgic recurs contra la mascletà d’una associació presidida per una exregidora de Más Madrid que el que defenen és la fi de la pirotècnia amb soroll perquè una pirotècnia “sense soroll és possible”, és una mica massa. Perquè les seues invectives no es llançaven contra una mascletà concreta, o contra la mascletà en Madrid Río, sinó contra l’existència mateixa de les mascletades des de la talaia suprema de la seua condició d’habitants del centre del món i de conspicus consumidors de vermuts a Malasaña.
Però, de tota manera, que quede clar que pense que ens ho tenim ben merescut. Perquè el que m’ha semblat més terrible de tot aquest remake de la pel·lícula Moros i Cristianos, de Luis Garcia Berlanga, no és l’arrogància madrilenya, que es dona per suposada, sinó la submisa mentalitat de colonitzat complaent, de súbdit agraït, que traspuava tot l’acte i cadascuna de les paraules dites en la retransmissió. Surava la sensació que els valencians i les valencianes havíem de sentir-nos orgullosos d’impressionar els madrilenys i les madrilenyes, eixa gent la superioritat de la qual s’assumeix: l’assumpció de la jerarquia, la satisfacció dels provincians que senten que els fan cas a la capital, l’eufòria per ocupar breument un lloc prestigiós, el menysteniment que hi ha pel revers cap a allò propi, cap a la sobtada insignificança de disparar una mascletà a la plaça de l’Ajuntament de València, a les festes majors dels nostres pobles i ciutats. Ara sí que ho hem petat, honorats per la possibilitat que una de les nostres tradicions es convertisca en tradició de la vila i cort, que una mascletà abans de la crida mostre qui és el que mana, qui sanciona les tradicions pintoresques, qui les inaugura condescendent.
Perquè a més, a la fi ni tan sols l’alcalde de Madrid va assistir a la mascletà, per reblar el clau de la humiliació. Només valencians fent les seues coses davant un públic escàs, al qual si li restes els valencians tronats que han agafat l’AVE, els valencians i valencianes que estudien o treballen a Madrid i la gent que havia anat a protestar per demanar pirotècnia sense soroll, es queda bàsicament en quatre gats. És que no es pot fer més vergonya. És que no es pot ofrenar noves glòries amb menys autoestima i menys dignitat.
Després vaig acabar el dia seguint l’escrutini de les eleccions gallegues, l’escassa capacitat de sumar que ha tingut Sumar on millor coneixen Yolanda Díaz, i l’excel·lent resultat del BNG. I, no sé per què, se m’ha creuat amb la mascletà i he pensat en els diputats de Compromís tots pagats per compartir grup parlamentari i fotos a Instagram amb la mateixa Yolanda, Íñigo, Mónica Mèdica Madrilenya i Mare, Elizabeth Duval, Urtasun i altres figures il·lusionants de la política madrilenya, i també de cert repartiment de caixes de taronges es veu que per celebrar allò del dret civil valencià, o potser l’ampliació del Port, ves a saber… hi ha tants motius. I m’ha vingut la por que no hi haja res a fer, perquè això d’ofrenar noves glòries a Espanya i la mirada provinciana cap a la cort és un fet més transversal del que ens agradaria.
Doncs siga, que continue l’exportació. Només desitge almenys que el pròxim esdeveniment valencià en ser ofrenat siga una cordà de les de Paterna, sense gàbia, per descomptat, i al centre mateix de Malasaña. Foc, foc i foc en l’últim diumenge d’agost entre coets, femelletes i coetons…
