Hui Diari La Veu compleix 10 anys i quan es publique aquest article ja es podrà visitar el web especial que el diari ha dissenyat per a celebrar-ho.
És fàcil que a qualsevol persona no acostumada a lidiar amb les tramoies dels mitjans de comunicació, aquesta notícia no li faça massa fred ni calor. Un diari que compleix anys, bé. Si és per açò, n’hi ha que ja són centenaris.
Però per als qui fa anys –personalment des de la dècada del 1990- que ens trenquem les banyes en la construcció d’un sistema mediàtic autogestionat, depenent del seu públic, al servei del canvi social i en la nostra llengua, podem assegurar que aquesta fita és realment impressionant. Talment un xicotet miracle de Nadal, al més pur estil del clàssic Que bello es vivir.
Darrere queden diferents èpoques, algunes molt difícils –amb tancament inclòs- i altres totalment esperpèntiques, com la denúncia d’investigació de treball que considerava com a falsos autònoms desenes de col·laboradors del mitjà. Denúncia iniciada, per cert, després d’una notícia falsa d’un diari de Madrid que vinculava La Veu amb el procés independentista català. No seré jo, però, l’encarregat d’explicar la història d’aquest mitjà, quan hi ha persones que ho poden fer molt millor. Aquesta columna només tracta de fer palès que només el fet que estiguem celebrant el desè aniversari d’un mitjà en valencià i sostingut pels seus lectors ja és extraordinari.
Els exemples de molts altres intents que s’han quedat pel camí ho demostren. Servisca també com a homenatge a aquella gent que han (hem) impulsat altres mitjans –L’Avanç, InfoTV, L’Informatiu, La Jornada i molts d’altres…- que no han aconseguit sobreviure. Perquè només intentant-ho i tornant-ho a intentar és quan ixen les coses. La història de l’ecosistema mediàtic en valencià és la història dels seus èxits i dels seus fracassos i del que se n’aprèn en cada intent fallit.
Però també hi ha altres mitjans que, sempre amb dificultats, van fer el seu camí, sumant complicitats, audiències, col·laboradors i subscriptors. Acumulant un capital social de valor incalculable i que, com una gota malaia, va fent forat en el mur del monopoli informatiu. El camí és llarg, complex i ple de revolts. De tots els canvis necessaris, un dels més difícils és el del sistema mediàtic. Només cal veure l’exemple de països llatinoamericans, amb anys i anys de governs progressistes, amb canvis socials, polítics i econòmics importantíssims i que encara mantenen una hegemonia mediàtica de dretes pràcticament intacta. Les elits són conscients de la importància del «quart poder» i l’apuntalen a qualsevol cost. No és casual que les úniques entitats a qui els mitjans perdonen crèdits siguen (certs) partits i (certs) mitjans de comunicació.
Així doncs, deixem el pessimisme per a temps millors i celebrem aquest xicotet miracle, ajudem a fer-lo més sòlid i més potent. Calen recursos. Econòmics sí, però també audiències, visibilitat, impacte… I en aquest camí, tota pedra fa paret.
Ens veiem a la trinxera.
