Després del desmantellament sistemàtic i planificat del PP contra els serveis públics sobre els quals se sosté l’experiència quotidiana de la democràcia, la reconstrucció del País Valencià està suposant una inversió estructural de recursos que necessitarà, d’almenys, una legislatura més; això és, d’un tercer Botànic.
Atribuir a la incompetència del PP el desmantellament organitzatiu perpetrat pels successius Governs que van encapçalar al llarg dels vint anys suposaria concedir-los la indulgència, no merescuda, de la ignorància o la ineptitud. Assumir aquesta premissa d’una presumpta malaptesa suposaria buidar de sentit les crítiques formulades pel Govern del Botànic contra el llast que va deixar la gestió del PP. Encara estan retent responsabilitats judicials per això, cosa que no ha de passar desapercebuda per al judici electoral i democràtic de les eleccions vinents. No oblidem i sabem que no han de tornar.
I encara que huit anys i quasi dues legislatures senceres serien suficients per a no apel·lar a la desgraciada herència llegada pel PP, la veritat és que les reformes de desmantellament pressupostari, ètic i de personal que van executar sobre (i contra) l’Administració Pública de la Generalitat i dels ajuntaments on van governar van ser estructurals i, per tant, amb conseqüències a llarg termini. No en va, al PP li va portar executar-les un total de cinc legislatures i vint anys, i la seua vocació era (i ha continuat sent allí on han seguit governant) deixar ben lligat el desmembrament dels serveis públics i la xarxa clientelista sobre la qual, eventualment, tornar de nou al poder per tal de reprendre el projecte estructural delineat i recuperar la senda iniciada: si més bé no, ara amb el suport d’una extrema dreta premoderna i clarament feixista.
És lògic que entre els sectors socials i ideològics que donen (que donem) suport al Botànic condisca, de vegades, la desesperació de no observar resultats que milloren uns certs indicadors de gestió a major velocitat per tal de fer realitat tants anhels i tasques pendents. Aquells que més lluiten i es comprometen, no obstant això, resulten ser, en general, les persones o sectors que més valoren els xicotets avanços, davant l’evidència i el coneixement en primera persona de l’esforç que suposa aconseguir determinats resultats de gestió davant els nombrosos obstacles que superen la voluntat política i retarden els assoliments.
Per això, no valorar adequadament les conquestes del Botànic i ignorar la necessitat de donar una espenta de suport per a aconseguir la seua reedició, crucial per a la classe treballadora i la dignitat del País, seria incórrer en la impaciència que genera la immaduresa i la irresponsabilitat. L’alternativa no és més que una desfeta violenta i reaccionària de la coalició conservadora i més tradicionalista. Cal avaluar el llast que encara hui dia suposa enfrontar-se a problemes creixentment complexos amb una Administració Pública llastrada des dels anys noranta i que ha tingut, a més, deu anys de mandat neoliberal per a continuar escanyant el País després de la crisi financera (especulativa) del 2008.
Podria atribuir-se un abús del gastat recurs retòric a l’herència rebuda com una manera d’eludir les responsabilitats per la falta de suficient capacitat institucional en l’execució del pressupost, el compliment dels terminis de resolució de subvencions o l’ampliació en la prestació de serveis públics al nivell de les exigents promeses contingudes en l’acord del Botànic. Però quan el PP va obrir el pressupost públic per a derivar-lo a mans privades en condicions no precisament de mercat ni competència, sinó d’amiguisme, caciquisme i oligarquia, acabant en els comptes en B no declarats del partit, s’estava generant un context d’afebliment institucional que vindria a aplomar el sector públic valencià amb un impacte difícilment resoluble en el termini d’una, ni de tan si més no, dues o tres legislatures.
En qualsevol cas, ha facilitat el treball de revitalització i recomposició del sector públic valencià disposar d’un paradigma de referència alternatiu al seguit pel PP, que ha estat enfrontat, no obstant això, amb una proposta coherent de dignitat reputacional, enfortiment dels serveis públics com a base de la democràcia i de diàleg entre les forces polítiques que sustenten el govern valencià.
Hui, la recepció dels fons europeus, l’increment generalitzat del pressupost per la recuperació del cicle econòmic -malgrat la inflació- i l’increment de la cartera de serveis públics incorporada a l’àmbit de competències de la Generalitat Valenciana suposen una sobrecàrrega de controls en l’execució pressupostària, de gestió administrativa dels contractes i concessions, així com un repte per a la necessària incorporació del personal suficient per a atendre, de manera professionalitzada, l’increment (afortunat d’altra banda), de serveis públics en un programa a llarg termini que reforce, estructuralment, les capacitats administratives per a afavorir els drets dels valencians i valencianes. Per tal d’enfortir, en definitiva, l’experiència quotidiana de la democràcia. I això requereix temps, però el procés està iniciat i cal completar-lo.
Tot això imposa la necessitat de comprendre que estem davant un procés de canvi estructural destinat a afavorir la reconstrucció institucional i democràtica del País Valencià després del desmantellament del passat, les conseqüències del qual encara vivim (i viurem), i entendre, de manera assenyada i madura, que això requereix temps i potser, alguna cosa més que les dues legislatures que fins al moment estem a punt de completar.
Encara així, i precisament per tot això, sembla evident que paga la pena continuar consolidant els passos donats i espentar l’últim impuls per a aconseguir un tercer Botànic de totes les forces alternatives al consens forjat en contra del públic, que és el mateix que dir: un consens en favor de la democràcia i la dignitat.
