Ara que s’acosta novament Sant Jordi, la gran festa del llibre, confessaré que, com a escriptor, només hi he participat una vegada. L’any 2005, en efecte, acabava de publicar el volum Senyals de fum i vaig acceptar l’oferta de l’editorial (3i4) per presentar-lo a Barcelona un 23 d’abril. Hi vaig atresorar un cúmul de sensacions que vaig transcriure al meu diari, i ara les faré avinents per als lectors d’aquesta columna.
[22-4-2005] Barcelona, vespra de Sant Jordi, la diada en què els catalans regalen llibres. Concernit com a escriptor, m’abandone religiosament als braços de la gran encisera, amb la ingenuïtat suportable que potser algun dels meus llibres canvie de mans demà, en una barata sagrada.
Des del balcó de l’hotel Continental, al davant de Canaletes, la Rambla és un formigueig incessant de gent. Els humans, vistos des d’una certa altura, tenen sempre aquest aire d’autòmats erràtics, una mica desballestats i una mica còmicament furiosos en la seua determinació de seguir endavant.
La gent s’arraïma en grups de tres, de quatre, de set i circula a dreta i a esquerra, s’entrecreuen, de vegades es donen lleugeres empentes i són contemplats amb una commiseració un poc esvaïda pels arbres alts de la Rambla, els escanyolits plàtans –sorprenentment verds- característics de Barcelona.
Podria estar hores mirant la gent com passa, l’espectacle superb de la humanitat ambulant. Quan em canse, però, el Continental em torna a acollir amb els seus aires de viuda reposada (…)
[23-4-06, Sant Jordi]
De bon matí, a primera hora, parades de llibres a la Rambla. És enjorn encara quan ja comencen a passar, encuriosides, xicotes d’anques altives amb un esclat daurat a la mirada, vailets de la mà dels seus pares, vells xarucs que pasturen al voltant dels quioscos de premsa. S’han retirat els mims i els indis peruans i és l’apoteosi del llibre. De sobte, totes aquelles persones que ahir es desplaçaven sense un destí discernible ara descobreix en cada volum un petit Graal possible, i torna a obrar-se el miracle.
A migdia, una gernació compacta, perfectament unànime, ha envaït el centre de Barcelona. Alguns esgrimeixen roses blaves –a tres euros al davant del Zúrich-, i d’altres globus amb l’anagrama d’Esquerra Republicana. Els partits polítics també tenen parada a la Rambla i els seus líders signen llibres, alguns amb molt d’èxit. Potser miren per damunt del muscle els autors de literatura, de qui sospiten, finalment, que els fan competència deslleial.
La llibreria Catalònia, on ens han assignat tanda per a la cerimònia de les signatures, ha plantat un envelat ad hoc a la cantonada, al passeig de Gràcia. Set o vuit del gremi de la ploma ens hi congreguem a les 12 en punt, cara al públic, i el públic ens contempla com ho faria una digna i llustrosa mestressa de casa amb un estol d’embotits a l’aparador d’una xarcuteria. “Estaran bons?”, es pregunta el respectable, i nosaltres procurem investir-nos de qualitat agroalimentària. Incapaços de competir amb els “escriptors mediàtics”, almenys intentarem convéncer de la bondat del nostre producte ecològic.
No em puc queixar: signe llibres, rep amics. Hi retrobe, fins i tot, antigues coneixences. Curiosament, més d’un lector s’acosta fins a mi atret pel meu cognom. Els Garís de Barcelona exhibeixen una deliciosa solidaritat antroponímica! Com que tampoc veig gran perill que la fama em faça ballar al damunt del seu pedestal giratori, aprofite i disfrute del moment. Ecos de Maragall, i de Sagarra. “Joan Garí ja no és un sant, Joan Garí ja no és un home”. I anar fent.
A migdia, Narcís Garolera em captura a l’Ateneu Barcelonès. Fan una lectura ininterrompuda d’El quadern gris, i em commina a participar-hi. “Que més pertinent –apunta- que un dietarista com tu honore Pla llegint en públic la seua obra més emblemàtica”. Ho faig amb gran plaer, naturalment. M’assignen el 9 de febrer de 1919. Aquell diumenge Pla també havia anat a escoltar una lectura pública: a l’Associació Catalana d’Estudiants llegien una novel·la de Vidal Jover. Pla planeja: “Moltes postes de sol, molta lluna, al·lusions copioses a Chopin, però ningú no sap de què viuen els personatges. Deuen pagar els papàs…” Ara que es compleix un quart de segle de la seua mort, la vigència del càustic de Palafrugell enlluerna més que mai, tot i que a alguns els traga de polleguera. El problema amb Pla és que s’ha convertit en clàssic massa ràpidament i això pot desconcertar. Al capdavall, Cervantes i Shakespeare són del segle XVI (amb un peu al XVII), Molière és plenament set-centista, i algú com Dante encara cal anar a buscar-lo molt més enllà, en el trànsit del XIII al XIV. Pla, en canvi, el tenim ací al costat, a un tir de pedra –i escrivint en la nostra llengua. Ja sé que a alguns els molesta que es compare aquest home amb boina i sense pèls a la llengua amb els grans noms de la literatura universal; consideren impropi un mestratge tan proper –o argüeixen, encara, foscos contraexemples biogràfics i polítics. Però les hores de felicitat que jo he passat llegint l’empordanés no tenen comparació possible. I si això no és un clàssic, què dimonis és un clàssic?
Dinar: bacallà amb samfaina, el plat habitual al restaurant de l’Ateneu. És agradable cedir a l’escomesa tova de la rutina, i tornar a un plat fet amb la simplicitat excloent amb què es construeix l’autèntica exquisidesa.
Un poc més amunt, a la sala Joaquim Borralleras –on, segons crec, es feien les famoses tertúlies- es perpetren les millors migdiades de Barcelona. L’esperit centenari de l’Ateneu s’apodera llavors del dorment, el posseeix, i el transporten de sobte enmig d’un grup d’hòmens entenimentats, sense pressa, que fumen havans parsimoniosos i parlen sense cridar, amb una eloqüència justa i mesurada. El vell casalici es converteix per un moment en un oasi moral capaç de salvar una ciutat sencera. La gent als carrers, mentrimentres, pul·lula entre les parades, creu reconéixer rostres, demana dedicatòries inversemblants. És la festa dels llibres…
