S’acaba l’any 2024, i quin any! El recordarem sempre per l’horror que es va viure el 29 d’octubre, un drama que durarà anys, i que ha empetitit l’incendi paorós del dia 22 de febrer a ciutat de València. Els valencians de vegades tenim la sensació de ser camp de proves d’una Espanya lletja i impossible, abocats a la desmemòria i a l’ofrena de glòries que no tenim. Tant en la festa com en la desgràcia, som percebuts des de fora com a desmesurats, com vivint una escenificació permanent i joiosa de les nostres vides… I no és així, a la vista està; però no és del que hui vull parlar-vos. Portem massa temps patint, immerescudament, un escenari polític -i econòmic- que, si no fora pel desastre que suposa, semblaria digne d’una òpera bufa. Portem dies i dies contemplant estorats com alguns personatges del tàndem dretà que ens governa, lluny d’assumir el que realment són –una mica inútils i perillosos a parts iguals- i anar-se’n a casa amb la cua entre cames, es passetgen cofois davant les càmeres com si res. Poc podem fer i els haurem de suportar no sabem fins a quan…
Però no, no vull parlar-vos ni de les mentides dels polítics mediocres, ni de l’amnèsia controlada que pateixen, ni dels negocis que estan fent a costa de tots. Hui vull parlar-vos d’unes altres coses. Perquè la vida és obstinada i roda i roda; perquè els valencians, la immensa majoria, som treballadors i solidaris i perquè hi ha molta més gent de trellat del que ens pensem. Començaré recordant un poeta asturià, Xuan Bello, quan menciona que només hi ha dos professions al món realment imprescindibles: la de bomber, i la de traductor. És cert, les dues ens redimeixen, ens salven, construint ponts -reals o metafòrics- entre persones, entre pobles. Però, amb el seu permís, afegiria una altra ocupació que em sembla primordial: la dels mestres. Algú ha de formar les persones, no? I els docents són, en este cas, qui fan el treball més difícil i dels més bonics de món. Em direu que estic deixant de banda coses tan importants com la manutenció, la protecció, la salut… Sí, clar que sí, ja que es dona per suposat que la transmissió i adquisició de coneixements va per davant i assegura que tota la resta siga possible.
Però quin sentit tindria l’arreplega de coneixements importants si no reverteixen en una societat amb vocació de bondat i, per tant, de justícia? I com pot haver justícia sense igualtat? La formació en els valors solidaris és urgent, i més urgent encara, vista la deriva social cap a l’individualisme egotista que molts prediquen des de moderns púlpits amb milions de seguidors.
I haurem de recordar que la Família i l’Escola són màxims responsables de la transmissió de valors solidaris als menuts. Dit així podria resultar senzill, però res ho és ja al segle XXI. El nucli familiar s’estreteix i pot quedar tan esquemàtic que la relació dels infants amb els majors, que són els educadors naturals, siga prou limitada, i, en conseqüència, el paper de l’escola semble desmesurat. Cal un equilibri entre família i escola, que comença per la confiança en un model educatiu ben dissenyat pels professionals i debatut i compartit per la comunitat. Per això és especialment perversa i desestabilitzant la consulta que el conseller Rovira vol fer sobre la llengua base d’ensenyament. Però estic segura que les famílies, que han estat informant-se i mobilitzant-se juntament amb el professorat, posaran trellat. Li augure al nou sistema a la carta un recorregut semblant al del xinés o els cursos de vela que pretenien anteriors governs del PP: curt i estèril.
I enfront d’aquest maremàgnum, s’erigeix el treball ben fet. Sense anar més lluny, com el de les Escoles Solidàries, una ONGD de comunitats educatives que ha configurat un decàleg de principis per treballar col·lectivament a les aules, i que enguany s’ha plasmat en un preciós llibre (no comercial) de deu relats -fets altruistament per narradors i il·lustradors-, que dona peu a «lectures dialògiques» (que faciliten el diàleg i la interactuació) a les aules. Podem fer un món millor, més just i solidari, i tot comença per allò més senzill: la paraula compartida, l’educació, la formació. Faena ben feta, informació, respecte, dignitat i solidaritat. Un món millor és possible, si no defallim. Tenim tot un futur per davant, i no hem de permetre que ningú ens el malbarate!
