Reconec -i no és cap broma- que en sentir que un personatge anomenat el Príncep de Johor estava interessat a comprar el València CF, o almenys les accions suficients per esdevenir gestor, vaig pensar que era una notícia fake. Després, en veure que era de veres i conéixer que eixe Johor és un dels estats que formen Malàisia amb la seua pròpia família reial, me’l vaig imaginar com una mena de personatge de Xavi Castillo, com el capità moro eixe que diu constantment que «açò ho pague jo». I aviat vaig descobrir que no era lúnic. I per les xarxes socials també que hi havia qui ho pensava seriosament.
I és que sobtadament van aparéixer experts en Johor i en la Lliga de futbol de Malàisia. I ens contaren que el príncep aquest havia convertit un equip decadent en un equip campió, i que, per si faltara alguna cosa, fins i tot havia construït un estadi moderníssim i molt apanyat. I com que a més havia publicat algunes paraules que sonaven bé al seu Instagram, prompte es va desfermar l’eufòria en alguns sectors. I una altra vegada, com el 2014 amb ocasió de l’arribada de Peter Lim, vaig llegir tuits que somniaven amb grandeses de la mà del príncep, una mena de deus ex machina que perquè sí, perquè ens ho mereixem, fent ús de la seua principesca saviesa, se n’ha adonat i ens durà al lloc que ens pertoca.
Hi ha molta gent en l’afició del València que té «nostàlgia de futur», com deia Josep Renau. No és plat de bon gust quan es té una certa tendència als deliris de grandesa sentir que l’equip més important del País Valencià és el Vila-Real, farcit d’ex-valencianistes. O que fins i tot al Cap i Casal porta camí de convertir-se en el club hegemònic eixe equip amb aficionats a temps parcials que porta l’infamant nom que tant ens molesta quan el fan servir a televisió per nomenar el nostre país. I és que costa acostumar-se a la pobresa quan et senties el ric del barri i, en eixe context, l’arribada d’una possibilitat de renovar el somni d’estar en el més alt resulta molt temptadora.
Però a més em criden l’atenció dues tendències que tot açò torna a palesar. D’una banda, aquesta mena d’estructura monàrquica de sentiment que fa que somniem com a societat amb un príncep blau que ens estima paternalment i ens cuida i ho soluciona tot. «No soc un home de negocis, soc un príncep», sembla que va escriure. I ens ho va encertar. Són generacions i generacions d’haver de servir al rei i, malauradament, malgrat lladres campetxanos, preparats cabrejats i infantes desvergonyides, el dret de naixement continua impressionant una mica massa per aquestes terres. Tornar al vell republicanisme lliurepensador ens faria molt de bé i ens estalviaria caure en les garres de més falsos messies.
D’altra banda em commou com de necessitats estem els valencians i les valencianes que ens reconeguen des de fora, que ens diguen que som importants. Menyspreats de manera aristocràtica pels madrilenys i en menor mesura també per la divinor catalana, ens posa d’allò més tous que vinguen de molt lluny a dir-nos que saben que som importants. Eixa manca d’autoestima col·lectiva, que de vegades es cobreix amb una mena de posat fanfarró sobreactuat, ens traïx una vegada rere una altra. Si a això afegim la cutror de la burgesia indígena i la seua mala consciència plena de Casals Espanya Arena i noves glòries diverses, ens fa molt propicis a caure en els paranys dels estafadors amb bones paraules i afalacs.
Esperem que aquesta vegada tinguem la lliçò apresa. Els millors jugadors són aquells que saben on estan, diu la cançó de Tardor que cada dia que passa m’emociona més. Això ens ho hauríem d’aplicar també els aficionats. Hem de saber qui som, no oblidar-ho, ni lliurar el nostre cor al primer que arriba. I lluitar per democratitzar el club tant com siga possible, per tindre mecanismes de control, amb autoestima com a societat i com a poble. Nosaltres som el València, no hi ha res més gran. Saber-ho. I creure-s’ho. I actuar en conseqüència. Simplement això.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
