Començar a pensar al marge dels esquemes mentals imposats des de la nació espanyola ens duu a donar respostes coherents a les dicotomies que se’ns plantegen: poble valencià o espanyol; terra lliure o ocupada; llengua pròpia o castellana.
Prendre postura per la reconstrucció del Poble Valencià en una terra lliure i amb una llengua pròpia és incompatible amb la construcció d’un projecte espanyol que actua sobre una terra ocupada i que imposa la seua llengua castellana i des d’ella la seua cultura. Aquesta és una, i no l’única, de les conclusions a què hom pot arribar després de llegir el llibre de Ricard Chulià: País Valencià, eixida d’emergència.
Però aquesta coherència, quan hom la pensa aplicada a l’acció política, dona vertigen, almenys a mi em dona vertigen. Car l’adopció, altrament necessària, d’aquesta opció, suposa directament denunciar l’ocupació espanyola de la nostra terra, la substitució lingüística del valencià pel castellà i la construcció de la nació espanyola des de la destrucció econòmica i cultural del País Valencià.
Més encara, adoptar de forma nítida la necessitat de garantir la supervivència del País Valencià ens duu a l’enfrontament directe amb tots els actors polítics, judicials i militars que operen a la nostra terra, com a representants de l’estat nació espanyol. Des dels partits polítics, més enllà de la seua ideologia; el seu sistema judicial caduc i poc o gens democràtic, i la seua estructura policial.
Virar el valencianisme cap a la necessària independència és l’única forma de garantir la pervivència del País Valencià, però caldrà ser conscients de a qui ens enfrontem, i haurem d’estar preparats per a aquest enfrontament que, tard o d’hora, s’ha de produir.
Adoptar aquest marc teòric ha de venir acompanyat de l’acció política. No cal enganyar-se, l’acció política envers la independència no pot ser la gestió del sistema autonòmic, i menys el sosteniment de l’aparell repressor-colonial espanyol, mitjançant aliances amb els seus representats. Sols ens queda com a full de ruta per a l’acció política la resistència, la confrontació i la creació d’estructures polítiques, socials i sindicals d’obediència exclusivament valenciana, la resta és donar munició a l’ocupant perquè acabe amb nosaltres.
