Reconec la meua enorme ignorància sobre el món actual. Tal com ha començat aquest 2026, amb una intervenció dels Estats Units ja no com a gendarme de la democràcia -així els agradava presentar-se després de la II Guerra Mundial- sinó com a desacomplexats lladres de recursos, l’Ordre Mundial -diuen els analistes internacionals- s’ha de reescriure, si és que encara estem a temps. En realitat, el món de blocs (est/oest) mai no ha estat en “ordre”, i les fronteres no han deixat de redefinir-se constantment, i seguim… I els partits polítics són, ara per ara, els instruments de control del poder dins i fora de les fronteres per molt movibles que aquestes siguen.

En este context, la xinesa és la civilització més antiga amb continuïtat fins a l’actualitat. Un imperi que es remunta a fa 5.000 o 6.000 anys i del que es conserven registres de fa uns 4.000 anys, que ens permeten seguir una línia historiogràfica comuna. Parlem d’un territori extens format per molts pobles i cultures diferents, amb el denominador comú del domini dels xinesos, amb la seua llengua i sistema d’escriptura. La seua història és una llarga successió de dinasties, guerres civils, invasions i annexions, com la nostra. Però anem al present. Després de la mort de Mao Zedong, s’inicia el que podríem dir període actual, el de la reforma i obertura dirigit per Deng Xiaoping, que encapçala l’obertura comercial a la resta del món.

El partit comunista xinés, amb més de 95 milions d’afiliats -dades de 2021-, és l’organització política més gran del món i, d’alguna manera representa la continuïtat del gran imperi. Està present en tots els àmbits i controla governs locals, llocs de treball, habitatge… Un partit únic que, amb mà de ferro -les últimes porgues són del 2025-, tot ho dirigeix dins i fora de les seues fronteres des d’una forta ideologia nacionalista. És un “partit dur”, que s’ha obert a la incorporació d’empresaris. La Xina no està envaint militarment el món, l’està conquistant econòmicament, amb especial atenció a Amèrica Llatina i Àfrica.

Aquest model de partit ha seduït a alguns ideòlegs d’extrema dreta occidental -vaja, els enemics de la democràcia-, que han posat els seus ulls en el model polític xinés. Observem el que diu Curtis Guy Yarvin, nascut a Brooklyn l’any 1973, ideòleg i influenciador de prou líders del Partit Republicà, a desembre de 2025:

“Com ha assenyalat el president argentí Milei, cal prendre tot el poder. Perquè tot el que nosaltres no tenim, ho tenen ells. Aquesta és l’actitud de tots els canvis de règim que han tingut èxit al llarg de la història. Els Estats Units necessita un nou tipus de partit polític, que en realitat és un tipus de partit molt antic: un ‘hard party’. Un ‘hard party’ és un partit dissenyat per a prendre el control incondicional i total de l’Estat (…) Un ‘hard party’ és una organització privada legal l’objectiu de la qual és convertir-se en el partit governant, a imatge i semblança del Partit Comunista Xinés. Un Estat de partit únic? Sí. Mentre que els ‘hard parties’ de principis del segle XX només podien organitzar-se amb uniformes, al carrer, els de principis del segle XXI només poden organitzar-se a través de píxels en una pantalla. (…) hi ha dos tipus de partits: els físics i els virtuals. En un partit virtual, l’única acció directa és el vot (i diem nosaltres, prèvia menjada de cervell)… Un ‘hard party’ del segle XXI arribarà al poder per mitjans legals i pacífics.”

No es pot dir amb més claredat. Permetre la guerra virtual, que l’extrema dreta va guanyant, a través de la mentida continuada i la difamació constant de l’adversari, ens aboca als partits durs, on els ciutadans només seran un vot de tant en tant -de moment- per legitimar el saqueig, l’apropiació i la transformació de recursos per uns pocs. Recursos que després comprarem amb el nostre treball, cada dia més esclavitzats. I no sé ben bé què hem de fer els demòcrates, només sé que cal oposar-se amb totes les nostres forces a aquest corrent que ens vol succionar.

Més notícies
Notícia: En el 750è aniversari de la mort de Jaume I
Comparteix
En l'any que ara comença, es compliran set-cents cinquanta anys de la mort de Jaume I, rei de catalans i aragonesos, l'artífex de la catalanitat territorial que ―uf!― encara perdura. Hi ha qui la nega obsessivament, hi ha qui l'odia visceralment, hi ha fins i tot el col·laboracionista esmaperdut ―terceraviista― que s'enllarda de blau per justificar la seua deserció a la pàtria d'or i gules. Contra tots ells s'aixeca la figura icònica del rei en Jaume ―vergonya, cavallers!― que, des de la glòria històrica del passat, interpel·la la catalanitat del present perquè recupere el vigor de què un dia gaudí.
Notícia: La xufa en perill?
Comparteix
La caiguda de la productivitat de la xufa posa en risc aquest cultiu a l'Horta Nord mentre els llauradors denuncien l'abandonament institucional
Notícia: Kit domèstic de supervivència i sostenibilitat
Comparteix
Malgrat la sensació d’emergència constant, hi ha motius per a l’esperança. Cada escola que renaturalitza el pati, cada hort urbà, o cada cooperativa energètica són llavors d’un altre futur possible i més digne.
Notícia: 400 treballadors del calcer a l’atur i sense indemnització
Comparteix
La plantilla del Grup Analco es va mobilitzar per aconseguir que l'empresa complisca els acords de l'ERO

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa