Dels 32 escons que el País Valencià elegia al Congrés espanyol ara fa quatre anys -els mateixos que Castella i Lleó amb el doble de població, d’altra banda-, n’hi hagué un que va correspondre a una candidatura que no es podia votar en cap altre territori: el de Compromís. Això suposava que el País Valencià apareixia -tímidament- dibuixat en el mapa polític de l’Estat espanyol. Ara hi ha desaparegut. Els escons de Compromís -2 aquesta vegada- s’inclouen en el mateix color d’una candidatura de -com ells en diuen- «ámbito nacional»-.
Tanmateix, si fem les sumes corresponents, veiem que cada escó que no correspon als partits espanyols de cada bloc -PP i Vox i PSOE i Sumar- adquireix una importància decisiva. Els de Compromís, però, són irrellevants. Els quatre diputats valencians de Sumar, de tan irrellevants que són, fins i tot es queden en 3, perquè el que s’ha triat per Alacant és un paracaigudista madrileny. Si, en aquesta aritmètica, un hipotètic escó de Compromís no s’intengrara en cap bloc espanyol fins que no hi haguera damunt la taula finançament i inversions, potser el País Valencià sí que existiria políticament. No és el cas.
Sense els escons catalans i bascos, per exemple, PP i Vox tindrien una majoria ben ampla i còmoda al Congrés espanyol. I no és cap novetat d’aquestes eleccions: quantes convocatòries electorals han donat el mateix resultat? Així és com es configuren les nacions polítiques en una democràcia formal occidental.
En l’àmbit valencià, però, la dreta amplia la seua majoria en la delegació que envia al Congrés espanyol. La majoria de dreta extrema i d’extrema dreta que hi ha a les Corts es trasllada també al Congrés. I -recordem- s’amplia. Una delegació que, a més, és encara més bipartidista: el cicle de la «nova política» ja dona signes evidents d’esgotament, si no hi ha una rectificació clara.
El mateix escenari que en l’àmbit espanyol. El bipartidisme torna a nivells quasi previs al 15M i PP i PSOE sumen 258 diputats de 350, quan en abril de 2019 varen marcar el seu mínim històric de 189.
De fet, en aquest sentit, si hi ha cap guanyador d’aquestes eleccions, aquest no és cap altre que Pedro Sánchez, l’únic que es pot reivindicar com a tal. A colp d’una campanya efectista, mediàtica i en què s’ha transformat en el meme de Perro Sanxe, l’actual president del govern espanyol hi entrava com a cadàver i n’ha eixit viu. Només viu, tanmateix, però la política és qüestió d’expectatives.
Precisament, de fet, les que han sepultat la victòria en vots i en escons del PP, que torna a ser el primer part del sistema electoral espanyol, són les mateixes expectatives: si Feijóo entrava en la campanya com a president quasi fins i tot investit, ara Isabel Díaz Ayuso ja el té fixat en el punt de mira. Les xifres, per molt que Feijóo es reclame vencedor, han quedat molt lluny de la Moncloa.
Perquè el gran perdedor de la nit, l’extrema dreta de Vox, és l’actiu tòxic que llasta les expectatives del PP per a tornar al poder. Així, si entre PP i Vox sumen 169 diputats, als quals es poden afegir fàcilment els respectius diputats d’Unió del Poble Navarrés i de Coalició Canària, és a dir, 171, la realitat és que aquesta xifra queda a anys llum dels 176 que donen la majoria absoluta, perquè una coalició així genera el rebuig absolut de tota la resta de forces polítiques. L’extrema dreta de Vox ha perdut una gran quantitat d’escons, però, sobretot han sigut els responsables d’«amnistiar el sanchisme», cosa que, amb una miqueta d’ajuda de les terminals mediàtiques que els han impulsat i que ara els giraran l’esquena i els assenyalaran, pot cavar-los la tomba. I això clarament és una bona notícia.
Finalment, les expectatives també han sentenciat la fórmula de Yolanda Díaz, per molt que l’habitual sobreactuació exagerada marca de la casa intente explicar el contrari. Si fa vint anys que Yolanda Díaz no es presenta a dues eleccions seguides amb les mateixes sigles, ara, fins i tot en el cas d’una repetició d’eleccions, no podríem posar la mà en el foc que es trencara aquesta tendència. La realitat, fet i fet, és que Sumar és la segona força, després de Vox, que més escons perd, i, doncs, passa de 38 a 31, un 12% de vots vàlids, més o menys, que no queda massa lluny del sostre d’Izquierda Unida que va marcar Julio Anguita en 1996. És a dir, un resultat que, calibrat en funció de la força del bipartidisme en cada moment, ens marca que la «finestra d’oportunitat del moment populista» està tancada amb pany i forrellat i, doncs, el que queda són les navallades, de cara i per l’esquena, habituals i típiques d’aquest espai, com no ens hem cansat de veure en aquesta campanya.
La història es repeteix, primer com a tragèdia, després com a farsa. Com en 2015, 2016 i 2019, ens adrecem a una repetició d’eleccions en desembre o gener. Per tercera vegada. El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz estava mort i soterrat, com hem dit, i ara ha acabat la nit amb respiració assistida. Però això no lleva que la seua continuïtat estiga en mans de Junts per Catalunya, que, si hi votara en contra, el sentenciaria. Puigdemont, l’autèntic i inimitable Butoni a Espanya, torna a dictar sentència. No deixa de posseir un exquisit regust poètic.
L’endemà de matí, quan la ressaca es menge tot el que quede d’eufòria, Pedro Sánchez veurà que no li és possible pactar un govern amb Junts que no trenque més encara el PSOE. Ha acomplit l’objectiu, sí: ha sobreviscut un dia més després d’ofegar el seu aliat per l’esquerra; però, com pot guanyar més temps? Repetició d’eleccions, abstenció davant d’un govern del PP, però justificat perquè no hi hauria Vox, defenestració del lideratge del PSOE i resurrecció per a tombar el govern més tard? Repetir 2015, 2016 i 2018? No es pot descartar que aquesta successió d’esdeveniments no li haja passat pel cap ja a «Perro Sanxe». Poca broma.
