Una cosa és clara: cap al 2050, quan s’avalue la política espanyola actual, Pedro Sánchez serà recordat com:
- El president que va aprofundir el sistema democràtic acceptant reivindicacions catalanes que fins aleshores es consideraven anatemes.
- El president que va gripar el sistema democràtic acceptant reivindicacions catalanes que fins aleshores es consideraven anatemes.
Per si algú encara ho ignora, la raó del profund odi que es té per Sánchez en això que ell mateix ha anomenat la fatxosfera té a veure quasi exclusivament amb Catalunya. Va ser començar a adoptar l’agenda catalana –fent de la necessitat virtut- i provocant que rius de bilis s’adreçaren cap a la Moncloa com aquelles nines de Famosa cap al portal de Betlem.
El més irònic del cas és que l’independentisme català no valora en absolut cap dels seus aconseguiments. Per a Puigdemont i els seus adlàters o es concedeix la independència a Catalunya (cosa que ni el propi Sánchez pot fer) o res. I, tanmateix, una perspectiva un poc històrica ens portarà a observar que fets absolutament revolucionaris com que al Congrés es puga parlar en totes les llengües reals de la península o que tots els esdeveniments del 2017 siguen amnistiats ha somogut les entranyes de l’Estat. Les ha somogudes i, al dia següent, han deixat de ser matèria de polèmica. En part perquè vivim al regne de la velocitat i en part perquè encara que la dreta volia convéncer-nos que caurien sobre Espanya tots els focs de l’infern si això es produïa la realitat és que no ha passat res de res.
Una altra cosa és la reacció dels jutges. Naturalment, faran el ronso en l’aplicació de la Llei d’Amnistia i posaran totes les pedres que calga a les rodes de Sánchez, investigant la dona, el germà, la cunyada, la filla i un cosí segon que es va apuntar a la Legió en 1987. No sé si cal recordar que els mateixos magistrats que integraven el Tribunal d’Ordre Públic franquista van passar a formar, sense solució de continuïtat, l’Audiència Nacional. No hi ha més preguntes, Senyoria.
Però tornem als catalans. El gran pecat de Sánchez, a ulls cavernícoles, és haver contemporitzat amb l’agenda catalana. La resta de les seues polítiques podien ser perdonades, però aquesta no. «Antes roja que rota» i etcètera.
Aquesta escletxa ja la va obrir Zapatero, i per això Felipe González no suporta ni Sánchez ni Zapatero. Però el de Valladolid la va errar amb l’Estatut d’Autonomia de Maragall i no es va atrevir a anar més enllà.
L’altre dia Pilar Rahola explicava, en un article en El Periódico, que Carles Puigdemont era l’home de l’any. Les raons? Ara tots volen pactar amb ell. Sánchez el necessita per als seus pressupostos i la resta de les lleis i Feijóo baveja per pactar-hi per posar en evidència el govern i fer creure que el PP no està sol en braços de Vox.
Però la dreta pot pactar mil vegades amb els catalans i això no té cap conseqüència. En canvi, quan ho fa el PSOE, una suor freda recorre les casernes, les sagristies, les escoles concertades, els mitjans de comunicació plurals de Madrid (plurals: de dreta, d’extrema dreta i directament feixistes), les porteries dels edificis pijos del barri de Salamanca. El PSOE, això és un fet, sempre està al caire de la traïció a Espanya. Perquè a Espanya es pot fer de tot excepte pactar amb els catalans.
Totes aquestes coses, que voleu que vos diga, cansen un poc. Cansa viure en el dia de la marmota, cansa la hipocresia intrínseca de la política espanyola, cansa l’evidència que Espanya no té remei (però l’independentisme també cansa). L’únic que sembla sempre fresc com una rosa és Pedro Sánchez. Doncs endavant les atxes.
