De vegades he estat crític amb alguns pactes, tal vegada en excés, per allò de conservar les essències i els principis. Amb el temps, però, he anat canviant per tal de transformar les situacions i avançar cap a reformes qualitatives. D’això es tracta en aquest moment, el pacte que s’ha signat entre dos parts distanciades fins ara, que representen les forces majoritàries de l’esquerra estatal i el nacionalisme català, intenta donar eixida a un problema o conflicte existent de gran càrrega ideològica, i alhora amb implicacions que van més enllà de les urgències del moment, cas de la investidura. En tot pacte cada part ha de fer cessions, ja que com assenyala el pensador Daniel Innerarity: «La política democràtica no pot produir canvis en la realitat social sense alguns tipus de cessió mútua. Si els acords són importants és perquè els costos del no acord són molt elevats».
El nucli central de la qüestió se situa en l’amnistia, un instrument excepcional, que històricament ha estat una eina necessària en aquelles circumstàncies en les quals la lluita política havia generat la penalització de gent implicada en ella, o accions repressives injustificades contra persones que lluitaven. El 1977, a Espanya va haver-hi una amnistia, amb aquesta eina legal concretada en una llei pactada. Les persones que havíem patit alguna mena de càstig o restriccions als seus drets van estar rehabilitades, recuperant els seus drets, cas dels exiliats. Igualment, aquelles, com era el meu cas, que havíem de complir condemna no ho férem. És cert que alguns aspectes d’aquella amnistia a hores d’ara estan sent qüestionats, ja que alguns crims i responsabilitat del franquisme han quedat impunes. Podem, però, afirmar que l’amnistia pactada aquells dies resultà un pas necessari i positiu endavant.
La reacció davant del pacte, per part de l’espanyolisme més bel·ligerant, no s’ha fet esperar. En el moment de redactar aquest comentari, resulta evident com el pacte constitueix un canvi radical envers el conflicte, i la radicalitat de la reacció en contra d’aquest ultrapassa els límits democràtics. Caldrà altura de mires, caldrà complir allò que s’ha pactat, continuant la via de negociar, puix com ja he manifestat, caldrà cedir en exigències. La ciutadania, el conjunt de gent que volem raonar, que pensem obrir portes i vies, i continuar transformant les nostres respectives societats cap a quotes superiors de democràcia, igualtat, justícia, solidaritat i un llarg etcètera, hem de donar suport al pacte. Em pregunte: com fer front al bloc de la mentida, i la imposició? No som com ells i difícil és raonar, puix la polarització existent no ajuda, més aviat complica la convivència. En altres moments quan vivíem en dictadura, per a resistir i enfrontar-se amb ella trobarem uns camins. Ara caldrà buscar noves formes d’actuar, les provocacions no mancaran, i com estem constatant la dreta surt al carrer i, igualment, una part de la judicatura apareix en defensa de les essències de la nació espanyola. Tanmateix, a casa nostra tenim una Generalitat governada pel pacte PP-Vox, ja que ells també han pactat. Contenció, trellat, doncs sí, però, amb això serà suficient?
