Aquest 5 d’abril de l’any en curs passaré a estar oficialment jubilat d’una de les meues professions, la de professor. D’ara endavant em dedicaré només a la literatura en llibres i periòdics, perquè els oficis respectius d’escriptor i periodista no tenen jubilació possible, sobretot el primer: “I morir deu ser deixar d’escriure”… He passat 34 dels meus 35 anys de docent al mateix centre, l’Honori Garcia de la Vall d’Uixó. Les raons de no canviar de destinació són fàcils d’entendre: m’ha agradat l’institut i m’ha agradat el caràcter dels vallers. Així que he seguit el gran consell filosòfic de tots els temps: qui estiga bé, que no es menege (ara li diuen “No eixir de la zona de confort”). En tants anys, doncs, he tingut temps de reflexionar sobre aquest estrany ofici d’ensenyar. Un ofici que no s’arriba a aprendre mai del tot, per cert, però d’on m’ha quedat clara una cosa: un bon professor és aquell que ensenya tant als alumnes com n’aprén, d’ells.
A pesar de totes les bajanades que diuen els pedagogs que no han xafat mai una aula, l’ofici de professor s’assembla molt al dels vells profetes bíblics, tal com s’explica en una cèlebre paràbola (Marc 4, 1-9). Fa així: “Un sembrador va eixir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan va eixir el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l’ofegaren, i no va donar fruit. Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u”.
M’he considerat sempre, bàsicament, un profesor de Literatura. Això és el que he intentat privilegiar en l’assignatura que tenia assignada, anomenada Valencià (Llengua i Literatura), i sobretot en les meues classes de Literatura Universal. En aquest camp he tingut èxits molt agradables, quan he aconseguit despertar el cuquet universal de la bellesa escrita en alguns adolescents. També és cert que això cada vegada és més difícil, perquè els qui passen 8 hores al dia cara al mòbil i ja no són capaços de llegir més de deu línies seguides en paper sense un desfici radical no poden apreciar de cap manera una obra mestra absoluta com La plaça del diamant. Per desgràcia, creure –com diuen ara els pedagogs amb menys sentit de la realitat- que tots els alumnes poden estimar la literatura és com afirmar que el gra de mostassa del sembrador sempre caurà en terra bona. I això només ho creu qui ha viscut sempre entre teories i despatxos, i no ha sembrat mai res realment.
De tota manera, és una incògnita –o no- quin futur espera a la docència. En els últims anys tots ens hem pogut adonar que cada vegada importa menys el contingut a impartir de cada assignatura. D’un professor de Secundària ja no s’espera que siga especialista en Literatura, en Arquitectura o en Àlgebra. Ara el que es vol és algú que actue a l’aula com una barreja de psicòleg, assistent social, coach, infermer i policia. I –sempre-, a poder ser, pallasso. En consonància amb això, tota la Secundària ha viscut la progressiva difuminació del Batxillerat en favor d’una extensió dels problemes i els vicis adquirits de l’ESO. Ara ja no tenim primer i segon de Batxillerat, ni tan sols, en molts casos, primer de carrera universitària (sic). Ara tenim cinqué, sisé i seté d’ESO. Rien ne va plus.
Amb l’excusa de la famosa diversitat, el professorat té cada vegada més problemes per aconseguir que una majoria de la classe adquirisca un mínim de destreses i coneixements. Si un alumne, com deia John Holt, “aprén el que vol, com vol i quan vol”, com fer-lo per exemple llegir si “no li agrada” llegir? En realitat, l’expressió “no m’agrada llegir” té el mateix sentit que “no m’agrada menjar”. De què parlem, d’arròs, de pa, de macarrons, de taronges? Què no t’agrada llegir, tebeos, novel·les, cartes, missatges de wàtsap? És la pregunta a fer als alumnes. I de nou, la realitat pura i dura. Alguns d’aquests eren camí obert o roca pura: els ocells es menjaven les llavors o les plantes, si creixien, es recremaven. Però un bon professor sempre estimarà els èxits, hi fonamentarà les seues ganes d’ensenyar. I tindrà paciència amb els fracassos, que també formen part de la vida.
Després de 35 anys al tall, crec que hi tornaria a començar, a pesar dels inconvenients. Qualsevol cosa que tinga relació amb la literatura –explicar-la, llegir-la, escriure-la- em motiva i em motivarà sempre, des que als set anys vaig llegir en aquella escola franquista -on la meua llengua estava exclosa- les primeres línies de Platero y yo, de Juan Ramon Jiménez. I vaig quedar infectat per sempre més.
És difícil d’explicar la sensació de contemplar, enmig de la indiferència gregària d’una classe, com de sobte en una personeta naix un esclat als ulls mentre tu expliques una metàfora o un aforisme. Veus brollar eixa lluentor en la seua mirada i saps que està produint-se el miracle novament, com cada vegada en els últims dos mil anys, com et va passar a tu als set anys amb la màgica descripció d’aquell burret cotonós i incorpori. El miracle: la literatura transformant la ment d’un adolescent que ja no serà mai més immune a la bellesa. I això, què voleu que vos diga, és absolutament impagable. D’aquesta energia m’he alimentat en les últimes dècades. Sí, hi he sigut feliç!
