Amb el pas dels anys certifiques que Nadal no és més que un dèjà vu amb acumulació d’absències. Evidentment més notables en els dies claus i més difuses durant la resta. Durant aquells en què els llumets de colors i les compres compulsives tracten de mitigar nostàlgies i de disfressar estimes. Tot envoltat d’una acumulació de compromisos, més o gens desitjats, que s’entesten a concentrar afectes en un període de temps limitat, com si la resta de l’any els afectes no tingueren cabuda, temps ni ganes. I sí, també com si els afectes només pogueren demostrar-se i enfortir-se menjant i bevent. I així van passant els dies entre llistes interminables de menús, de regals, de cites ineludibles, de repetició de tradicions (heretades o creades), de temptacions dolces i de remordiments posteriors, de felicitacions sinceres i de silencis delators, d’autoregals que eviten sumar decepcions, i de pauses obligades en determinats moments per a poder seguir el ritme que altres marquen.
I arribem a Cap d’Any, que és, sense saber ben bé per què, el moment de recapitular, d’avaluar èxits i fracassos, somnis i malsons, errades i encerts. El moment de marcar nous reptes per seguir l’establert, el que esperen de nosaltres més que el que nosaltres desitgem. Cap d’Any és eixa continuïtat camuflada d’inici que fa olor de segones oportunitats igual que setembre ho fa a material escolar.
Dipositem de nou esperances i il·lusions en les pàgines d’un calendari o d’una agenda a estrenar, fins al punt d’oblidar que no és un número o altre l’encarregat de materialitzar possibilitats. Que només nosaltres serem responsables de posar-li ganes a seguir endavant. Que només nosaltres tenim la capacitat de perpetuar o parar allò que ens encull, de continuar lluitant per allò que desitgem o d’instal·lar-nos en el punt que considerem còmode. No canviarà res automàticament quan sonen les dotze. De fet, no canviarà ni si en aqueix mateix instant perdem una sabata de cristall. Els finals de conte no són més que pura fantasia i dipositar totes les esperances en un canvi d’any, no és més que un engany. Un altre dèjà vu, sols que en aquest cas més patètic.
Al canvi d’any podem deixar-li esperança, però res més. No altres càrregues que no li corresponen.
Les il·lusions no poden ser com les vaixelles dels dies bons. Aquelles que esperen durant tot un any el seu moment per a sorprendre els convidats, i que en el millor dels casos, tornen de nou intactes al seu lloc de retir obligat en acabar la celebració on han sigut protagonistes. Aquelles vaixelles que al final acaben oblidades al fons d’un armari, passades de moda, o mutilades en alguna part.
Les il·lusions s’han de treballar cada dia i no estar limitades a una data en concret.
Plantejar-nos reptes també pot anar bé per a marcar-nos una motivació en l’horitzó, però tampoc recomane agafar-ho al peu de la lletra per a estalviar-nos frustracions posteriors. Fem del canvi d’any festa, si ens ve de gust, però no ho fem per imposició. Fem del nou any, prolongació d‘allò que ens abellisca repetir i punt final d’aquelles coses que vulguem oblidar. La resta que vaja fluint perquè dotze mesos poden donar per a molt, si sabem combinar paciència i desig en la mesura correcta.
És important també no oblidar que els primers dies de l’any encara té cabuda la treva a l’amabilitat. A partir del 6 ja serà una altra cosa, i haurem de fer un esforç perquè la crispació no tinga espai en la nostra combinació de futur. Comença 2026 amb un nou full en blanc per davant. Anem allà.
