La manifestació del diumenge 29 de desembre fou un fet molt rellevant per a la societat valenciana. Una fita que fa història. La resposta popular va ser impressionant, magnífica, per a un diumenge a la tarda en plenes festes de Nadal. I es va produir amb els transports parcialment restablerts, parcialment perquè les línies 1, 2, 3 i 7 de Metro València segueixen sense funcionar. Amb tot, el restabliment de la línia de ferrocarril ha permès que poguessen venir les persones damnificades d’Algemesí, Silla, Catarroja, Alfafar, Benetússer i altres pobles de l’Horta Sud, la Ribera del Xúquer i la Foia de Bunyol. Són persones que, com ells mateixos van declarar, no havien pogut venir a les dues manifestacions anteriors; la del dia 9 de novembre i la del 29 del mateix mes, dues manifestacions de més de cent mil persones en ambdós casos.
No val la pena entrar en disputes sobre xifres amb les autoritats administratives i els mitjans de comunicació. Sabem que érem moltíssims, una gran multitud en plenes festes canviant el seu temps d’oci per a expressar la seva indignació, malestar, ràbia, davant el tracte rebut pel govern valencià que era el responsable d’advertir la població en el fatídic 29 d’octubre. 227 vides segades per la incompetència del Molt Miserable President de la Generalitat Valenciana.
La resposta de les classes populars -cal no oblidar que l’Horta Sud, la Foia de Bunyol i la Ribera del Xúquer estan poblades fonamentalment per gent treballadora- ha trencat l’encanteri que les polítiques neoliberals havien exercit sobre una gran part de la població. Aquella vella idea que la privatització és bona i els salaris baixos augmenten la competitivitat. La gestió de la catàstrofe els ha deixat despullats. Tota la retòrica que estan fent servir des dels mitjans de comunicació de la dreta no està servint per justificar les seves polítiques. La mobilització demostra amb claredat que els draps calents i les mentides ja no colen. Els moviments socials, que ja havien iniciat un nou cicle de protesta amb les lluites pel dret a l’habitatge, la denúncia dels abusos urbanístics amb els nous PAI i la defensa de l’educació pública, han pres més protagonisme amb l’exigència de la dimissió de Mazón i tot el seu govern.
S’ha posat molt clarament en relleu que «la manca de poder dels treballadors crea un efecte de cascada: amb menys poder adquisitiu, la gent perd estabilitat, té menys fills dels que potser voldria i això justifica que els empresaris i polítics demanen immigració i deslocalització que només fa que abaixar els costos laborals i perpetuar el bucle absurd; amb lleis que permeten feines precàries i tecnologies digitals que donen a les empreses una capacitat infinita per atomitzar els seus treballadors, hi ha menys capacitat d’organització i menys consciència de grup» (Joan Burdeus). Cal no oblidar que entre les víctimes mortals també hi ha treballadors romanesos, magribins, llatinoamericans i d’altres països europeus.
El neoliberalisme és una presa de pèl i un atracament material a les classes populars. Les polítiques de subsidis són necessàries, però no en són la solució. L’esquerra política institucional les utilitza cada cop més, i lamentablement, per a establir dependències clientelars. No legislen per a confrontar directament amb el poder econòmic i apoderar els treballadors. No treballen perquè les classes populars recuperen capacitat de negociació davant del capital. Si no reconnecten amb les necessitats de les classes populars, seran escombrats de l’escenari polític. Les polítiques de l’extrema dreta són vistes cada cop més com un suport a les elits econòmiques i les seves batalles culturals es revelen com a reclams contra els interessos de les classes desafavorides.
Les mobilitzacions d’aquests dos darrers mesos han posat novament sobre el tauler polític i social la capacitat de les classes populars per produir canvis, l’obscenitat de les polítiques neoliberals que expliquen la situació que encara es pateix a les àrees afectades per la dana i la feblesa de l’esquerra institucional quan es distancia dels moviments socials.
Per continuar la lluita cal aprofundir en les reivindicacions materials, denunciar la reconstrucció de la corrupció, treballar per l’autoorganització dels afectats, tot ampliant el suport popular i, sobretot, posar-hi una gran imaginació política i social.
[Aquest article és una reelaboració de l’entrevista que em van fer al número 398 de la revista Información Obrera, tribuna libre de la lucha de clases, corresponent al mes de gener.]
