He perdut les ulleres. Passa de tant en tant. Amb sort, coincideix amb un canvi de graduació, però normalment és una despesa imprevista. Les últimes coincidiren amb l’aparició de la presbícia. Símptoma de decadència, però també de supervivència, que «nos iguala a todos en las enfermedades de la vista», segons escriu Estrella de Diego al pròleg a El trabajo de los ojos, de Mercedes Halfon (Editorial Las afueras). La presbícia galopa sobre un paisatge (borrós) amb més prestesa que no ho havia fet mai la miopia. I no diguem l’astigmatisme.
Encara m’hi veig prou bé sense ulleres. Per això em puc permetre el luxe de perdre-les i durant algunes setmanes esperar que apareixeran en alguna butxaca o dins d’algun compartiment del cotxe. Tanmateix, si no les duc, els ulls treballen més i em ve mal de cap.
En El trabajo de los ojos, Mercedes Halfon relata un parell de moments en què no troba les ulleres. La mirada estràbica de Halfon lliga amb la hibridació genèrica. La narració, el dietari i l’assaig es fonen en un llibret imperdible de capítols curts i poques pàgines en què el fet de mirar esdevé el centre de tot. Però és un centre escàpol, perquè l’estràbic aboca sempre un esguard desviat, poc harmònic «como una pareja que no logra ponerse del todo de acuerdo para bailar.»
En un capítol, Halfon recorda que a l’escola li deien Chilindrina, un personatge d’El Chavo del 8: una xiqueta amb ulleres, cuetes i pigues. «Un nene (…) estrábico y anteojudo es la imagen viva del que va a llorar en el recreo». En aquell tractat sobre l’assetjament escolar que és El petit Nicolàs no es podia pegar al personatge que duia ulleres que, a més, era l’intel·lectual de la classe. Sempre acabava rebent i plorant. Quan el meu fill va saber que n’havia de dur no s’ho prengué malament. Potser perquè el seu heroi és Harry Potter, que és realment miop. La literatura com a escut. Clark Kent només duia una màscara amb muntura, però en realitat ho podia veure tot.
Roland Barthes desitjava en La càmera lúcida (traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Lleonard Muntaner) que algú escriguera una història de les mirades. Halfon no ho fa, això, però a estones n’escriu algun capítol, com aquells en què parla dels ulls dels escriptors. Des dels ulls sortints de Cortázar, fins als cecs de Borges i els estràbics de Joyce, sense deixar de banda Homer, és clar, i Tirèsies que va perdre la vista per veure allò que no havia de ser vist i en esdevenir cec va continuar fent-ho. O els que dedica a la història de l’oftalmologia.
El relat tendeix cap a la reflexió sobre el fet de l’escriptura («Existe una vinculación entre mirar y escribir. Estoy segura»), però sense esdevenir mai una paràbola total. La manera de fer de Halfon manté sempre un ull fix en el tema i un altre que es desvia. O no, aquesta seria la metàfora fàcil, hi ha un ull que manté el rumb i un altre que malda per enfocar i anar fins al fons de la qüestió. El treball dels ulls és mirar, però ‘treball’ també té el significat d’esforç. Com l’episodi en què l’oftalmòloga, en comptes d’augmentar-li la graduació, li la redueix: «Cada vez, los cristales se volvían más finitos. El mundo, un lugar menos definido».
En l’assaig sobre La càmera lúcida (traducció de Joaquim Sala Sanahuja, Lleonard Muntaner Editor), Barthes reflexiona sobre els efectes que provoca la Fotografia en l’espectador. Hi defensa que les fotos que ens commouen realment són les menys impostades o aquells detalls de les preparades que escapen al control del fotògraf. Halfon compara el funcionament dels ulls amb el de la càmera fotogràfica, tot recordant una càmera vella amb què feia fotos en què hi havia sempre «un desfasaje entre lo que se creía ver y lo que la càmara tomaba». En realitat, diu, és la captura d’imatges la que imita l’òrgan visual («se llegó a la invención de la fotografia buscando fabricar imágenes tan nítidas como nuestras visiones»), però és el que fem. Intentem explicar-nos a partir de metàfores extretes del món artificial. Fem fotografies amb els ulls, igual que processem informació com si fórem ordinadors. La marrada metonímica aboca una mirada diferent sobre el món, i això ajuda a il·luminar-lo.
Per als que portem ulleres, fins i tot de poca graduació, el món està sempre sota sospita. Més encara quan la percepció esdevé difusa tant si les dus posades com si no. De la mà de la presbícia, arriba el gest de traure i posar les lents per a enfocar. Ho diu Halfon, també, que aquell consell que sempre es dona davant dels problemes, «busca un altre enfocament», pot resultar pervers per qui s’ha d’esforçar sempre per mantenir-ne un d’estàndard.
Aquestes dues setmanes sense ulleres notava els músculs de l’ull adolorits al final del dia. Em fa l’efecte que no em cal, però hi ha un enyor físic de l’objecte ortopèdic. I després hi ha això: sense ulleres m’hi veig, però tampoc m’hi veig, és a dir, veig el món, però no em reconec, perquè són, també, el meu escut.
Quan estic a punt d’enllestir aquest article, apareixen en un racó del cotxe. Gràcies, Mercedes Halfon.
