El metro de Lisboa és un petit museu. Cada estació té una decoració diferent, amb escultures i mosaics de rajoles que evoquen alguna història, alguna reflexió. També hi són habituals les cites de filòsofs i poetes, parlant de la vida i les seues diatribes.
Em detinc en una de les estacions i, davant d’un vers de Pessoa: doi-me a cabeça i doi-me o universo, recorde la teoria dels no-llocs d’Augé. Ell deia que la ciutat contemporània estava plena d’espais que no eren propicis per a la relació i la història, com les estacions de tren, de metro, els centres comercials, etc. Espais en trànsit que ocupaven un temps diari important de les persones i que contribuïen a la deshumanització, els anomenà no-llocs. Constituïen, d’aquesta manera, un èxit del sistema capitalista, al contribuir, encara més, a la desconnexió del subjecte de la xarxa social.
Anys després de parlar dels no-llocs, Augé s’adonà com algunes estacions del metro de París decorades amb poemes, invitaven el ciutadà a detindre’s, a parar. Es va adonar que eixos espais tornaven a ser llocs.
Conec quasi totes les estacions del metro de Lisboa, m’he parat a mirar-les, a passejar-les, com qui s’apropa a una exposició. Entenc que això és difícil en un dia a dia amb horaris de treball i distintes urgències, però l’espai està preparat per a convidar a la pausa, a la conversa. A més, a penes es veu publicitat.
Per ací, els grans bancs donen el seu nom a càtedres universitàries, els campus s’omplin d’anuncis. Una contaminació del logos i, per tant, del pensament i dels nexes socials. De vegades, no són els diners l’element principal de les transformacions. Cal una reflexió sobre l’espai, l’educació, que camine cap als interessos humans. I és tan senzill com recuperar la veu d’Homer, Safo, Shakespeare, Dickinson…
