Fa pocs dies vaig ser convidada a compartir un matí amb joves d’Elx, primer aniríem al Centre de Menors, i després a l’institut. A primera hora m’esperaven un grapat d’adolescents, reclosos per difícils i diferents circumstàncies, per parlar, entre tots, de llibres, d’històries reals i imaginades i també, per què no?, de poesia; al remat, parlar de vida. Fa anys que vaig deixar la docència, una professió viscuda amb prou passió, confesse, i, per tant, l’oportunitat de retrobar-me amb diferents joves en formació en un context informal -sempre més benigne que la brega diària-, és per mi un plaer i també un esclat de realitat.
De sempre el món adult ha estat especialment sensible amb la infància. Som mamífers, i el sentit de protecció davant la vulnerabilitat dels més menuts, llevat que siguem uns monstres, és genuïnament humà. Però en quin moment una xiqueta o un xiquet comença a ser percebut d’una altra manera?, com una mena d’adult incomplet?, i quan la tendresa i l’instint protector dels majors minven i donen pas a una certa desconfiança? La paraula adolescència, eixa etapa difusa que vivim entre la infància i l’adultesa, que molts creuen que prové del llatí adolescere -patir un defecte-, però en realitat prové d’ ad- (cap a) i alescere (alimentar-se, créixer)… L’adolescència és un moment complicat, on es posaran els ciments de la vida adulta; requereix d’acompanyament per part de famílies i educadors; on el grup, la pertinença a una determinada tribu o clan d’iguals, cobra una força fonamental en el desenvolupament.
Els adolescents han de batallar amb canvis molt profunds, neurològics, hormonals, socials i psicològics. I al mateix temps, la societat els demana que es preparen, a través de l’educació reglada, per al futur. Poca broma. Perquè hem bastit una societat que demana molt i dona poc: ratios elevades, professionals de l’educació amb pocs suports, famílies cada vegada menys involucrades, joves solitaris, l’influx de les xarxes socials…, en definitiva una societat que no para prou atenció en allò més essencial per a les noves generacions: la salut física i mental, el benestar general, la seguretat, la confiança en el demà… Criatures que, amb una precocitat sobrevinguda, viuen dins un pou insondable d’informació de tota mena que els resulta difícil de processar.
I en este maremàgnum, cadascú s’acobla a un determinat corrent com pot. Sempre que els deixen els altres, els majors o la suposada normalitat, perquè ser diferent no és fàcil… La posada en escena és important: la roba informal, esportiva, els cabells tallats a l’estil undercut de costats rapats i cresta crescuda, que fan furor entre els xics; ells, molts de negre; la majoria de xiques, més discretes, opten pel cabell llarg i roba més acolorida. Semblen obeir als signes del temps, ells més cabrejats, elles un poc més serenes. Però a l’aula, quan es parla d’alguna cosa que els interessa, tots els ulls són llum, ganes de sentir i de dir. El que els manca, el que ens manca a tots, és temps i serenor.
Entre els més majors -els dels cicles formatius als instituts-, sense ser majoria, no falten caçadores negres i polsereta espanyola -més signes del temps-, com les que exhibien tres xics a la cantina de l’institut on prenia jo un té en un breu descans. Li parlaven a una veterana professora una mica arrogantment, donant-li l’esquena, en un gest de mascle perdonavides que no gosarien fer-li a un professor… Una escena gens inèdita. Però ací, als instituts, el professorat, especialment elles, està curat d’espant. Cada dia en veuen de tots els colors i amb professionalitat fan el que poden o demanen sancions que tal volta els xics viuran com una mena de medalla a la rebel·lia, sense saber que en els temps franquistes que invoquen estarien pencant al taller de sabates per una misèria de jornal.
Jo observava l’escena encara amb el regust de les abraçades d’acomiadament que em vam demanar els joves del Centre de Menors. Després, a una classe, i més tard a la biblioteca de l’institut, un grup d’alumnes i de professors, dos excel·lents actrius i jo mateixa ens vam submergir en l’oasi de la poesia i de les notes d’un violí que la professora de música acaronava. Estàvem guanyant temps, estàvem guanyant vida.
Pocs dies després, la professora que m’havia convidat em va enviar un text, preciós, escrit per una alumna que va participar al recital. Reproduiré les primeres línies: La poesia incita, inexorablement, a la reflexió. Deriva en un procés individual d’introspecció… Poc més he d’afegir. O sí: agraïment enorme a tot el professorat que s’estima la gent, la vida, i la nostra cultura, i que ens honoren a tots amb la seua persistència en dibuixar un futur millor.
