En la darrera setmana, Donald Trump ha expressat el seu desig d’annexionar-se Canadà, Groenlàndia i Panamà, en el que cal interpretar no només com una estrafolària expressió d’intencions. Caldrà veure si eixes declaracions anuncien el to i alguna de les línies estratègiques de la legislatura que està iniciant-se aquests dies.
Crec que ja es pot dir sense que a ningú li estranye que els Estats Units són un imperi en decadència. L’assalt al Capitoli d’ara fa quatre anys i el fet que el principal instigador siga de nou president del país són fets molt clars i eloqüents. Personalment, he donat classe a estudiants dels Estats Units que venen a València a fer un quadrimestre (o dos) dels seus estudis universitaris des de fa quasi trenta anys. En algun moment va ser fins i tot la meua ocupació principal. Això, atesa la cronologia convencional de separació de generacions, n’equival a dos. Els darrers estudiants podrien ser els fills dels primers. És de veres que és una mostra molt xicoteta i que es tracta d’un perfil concret de persones d’allà, universitaris que a més estudien castellà, però malgrat això crec que els estudiants que venen hui en dia a València no tenen massa a veure amb els dels anys noranta.
Sempre conte una anècdota que és molt cridanera però que representa tot una categoria d’anècdotes semblants. Un grup va mostrar la seua sorpresa perquè havien descobert que Zara no era una marca dels Estats Units. El seu raonament automàtic era simple. Si alguna cosa existia als Estats Units i fora, evidentment era nord-americana. La globalització era una manera de nomenar l’estatunització del món, entés per a ells com una mena de gran pati d’esbarjo, de parc temàtic amb cultures exòtiques per al seu consum, de camp de treball per a les seues empreses deslocalitzades. Era aquell moment quan, si a una productora dels Estats Units li agradava una pel·lícula europea, la tornaven a rodar ells.
Ara ja no és el mateix en absolut. I no només perquè que el gran llançament actual de Netflix, per exemple, siga la sèrie sud-coreana El joc del calamar, és que a més el to general que un detecta en els estudiants és el de la melancolia. Per a molts d’ells i moltes d’elles el fet que Donald Trump siga el seu president no només és preocupant, sinó angoixós, i, més encara, humiliant. Eixir dels Estats Units és descansar d’una realitat que els comença a resultar aliena, fora de control, violenta, travessada per desigualtats insuportables.
La decadència és, per tant, política, geopolítica, però també cultural. Estan perdent l’hegemonia. I un pot sospitar que més enllà del seu malaltís xovinisme i del seu meliquisme radical (un bon amic meu em deia una vegada que són els madrilenys del món), crec que ja se n’han adonat, que ja ho saben. Quan diuen allò de tornar a fer Amèrica gran de nou és més que un joc retòric, saben que ja no és tan «gran» com solia, tan gran com els agrada i en el sentit que els agrada.
Per cert: com és de molesta la seua apropiació del nom del continent sencer. Recorde una altra estudiant que em va fer un treball sobre la frontera entre Mèxic i Amèrica, i no entenia de cap de les maneres per què estava malament. Ai, José Martí, quanta raó tenia en moltes coses. I que prompte les va saber.
Però, vaja, on volia arribar és que un imperi en decadència fa molta por, perquè caurà matant. I matar ha sigut una de les seues especialitats des d’Hiroshima i Nagasaki, o des d’abans, a Vietnam, Xile, Iraq o Afganistan, o siga que el que puguen fer en la caiguda fa feredat.
De moment sembla que la tendència per a la nova temporada serà tractar d’annexionar-se territoris dels seus aliats tradicionals, inclosos països de la Unió Europea, amb guerres comercials i el que faça falta. Potser pensa que perillen les fidelitats dels serfs i directament se’ls ha d’annexionar. El cas específic de Panamà (país directament esgarrat de Colòmbia en els primers passos del seu imperialisme) seria fins i tot graciós si no fora indignant. De moment la resposta de la Unió Europea ha sigut sorprenentment tèbia. No deixa de ser una actitud coherent amb la seua complaença amb el genocidi a Gaza. El que diga el senyoret.
Veurem el que passa. I veurem també el que passa a Ucraïna. A mi m’agradaria pensar que les amenaces de Trump haurien de servir per a deixar clar que els nostres interessos no són els dels Estats Units. Mai ho han sigut, però ara és d’una obvietat aclaparadora. Quina bona ocasió per marcar distàncies, dels Estats Units, de la seua agenda i de la seua visió del món. Veurem què va fent aquesta unió neoliberal de corporacions anomenada Unió Europea. I també, clar, el govern més xaxiguai de la història de l’estat espanyol amb Sumar a dins.
He dit ja en aquest article que Compromís ja tarda a eixir-se’n de Sumar? Doncs aprofite i ho dic ara.
