L’enganyosament titulada «Llei per la qual es regula la llibertat educativa» conté un article (el 16) que homologa nivells de valencià oficials amb estudis reglats del sistema educatiu. S’han alçat veus en contra. El rebuig també fou present a la manifestació del 9 d’Octubre. Especialment criticada l’homologació del certificat C1 que habilita per exercir l’ensenyament (article 17) i, per tant, per a transmetre el que s’ha aprés. Vicent Brotons concloïa un article dient: «aquesta degradació del reconeixement de la competència en valencià via ensenyament (és) una altra manera de provocar la substitució idiomàtica que persegueixen tan furiosament l’extrema dreta, la dreta i tot el seu entorn social». En un context d’acceleració del procés de disminució de l’ús social del valencià a favor del castellà, amb la transmissió intergeneracional del català/valencià colpida i assetjada, degradar la transmissió a l’escola és un nou cop empenyent el procés de substitució.
Pel que fa a aquesta sèrie sobre la modelació del sentit comú, el tema em permetrà exemplificar la dialèctica erística, tal com la va definir Arthur Schopenhauer al segle XIX, i que vaig recollir en l’article anterior. Analitzaré i respondré dos arguments que s’han fet servir a favor de l’homologació.
La comparació amb l’anglés
A un grup de telegram, i responent a la difusió del vídeo de Cabrafotuda, «Gràcies a Mazón ja tinc el C1 de valencià, anglés…», K (que és valencianoparlant) comenta «El que em pareix denigrant és que jo haja aprovat el C1 d’anglés i haja supés el C1 de valencià». La circumstància que un parlant valencià concret ha suspés el C1 de valencià, sembla que es fa sevir com a contraargument de la tesi principal del vídeo, la degradació del reconeixement de la competència en valencià. Si admetem que, d’acord amb les directrius del Marc europeu comú de referència per a les llengües (MECR)(1), les proves C1 d’anglés i valencià són similars, mostrar suficiència en anglés-C1 no necessàriament significa suficiència en valencià-C1, o viceversa. I això, independentment de la condició de ser, o no, valencianoparlant.
El post de K no em semblà rellevant com a contraargument de la tesi principal del vídeo. Un canvi de tema. Un red herring si s’hagués fet de manera conscient. Red herring és l’anglés per areng fumat. Pel seu fort olor sembla que podria haver estat usat per presos fugats amb l’objectiu de desorientar els gossos. En sentit figurat, designa les maniobres de distracció en els discursos deliberatius. El meu comentari fou «No canvies el tema K, si us plau».
La comparació amb el castellà
K. retruca amb un nou argument: «El que em pareix injust és que els parlants valencians hem de fer un examen per demostrar que sabem valencià (normatiu). En castellà no he d’examinar-me per a demostrar el coneixement… ». Cal agrair aquest argument perquè permet encarrilar el tema a les arrels.
Primerament, aclarim que la condició de valencianoparlant, castellanoparlant, angloparlant… no és un criteri en l’acreditació dels coneixements de les llengües. El criteri és el sistema educatiu en què s’han cursat els estudis. Haver-ho fet en un país on el castellà és oficial ja acredita el nivell de coneixements en castellà. I en les convocatòries de concursos i oposicions espanyoles solament es demana acreditació segons el sistema MECR a «las personas aspirantes nacionales de Estados cuyo idioma oficial no sea el español…». Les proves i certificacions de competència en castellà segons el sistema MCER ho són com a llengua estrangera.
Açò és coherent amb el que passa amb l’anglés a Anglaterra o amb el francés a França. També amb el català/valencià a Catalunya, on la Direcció General de Política Lingüística explicita l’homologació dels nivells MCER amb els ensenyaments reglats. Al Principat, el nivell C1 està acreditat amb títols d’ensenyament secundari (ESO i Batxillerat) cursats a Catalunya (vegeu apartat 4.1 d’aquest document). Al País Valencià hauríem de fer el mateix?
Inici de resposta
El segon argument de K conté una fal·làcia de dades insuficients del tipus cherry-pick –literalment collir cireres– que en sentit figurat designa els arguments que seleccionen la informació, la que beneficia l’opinió defensada, evitant-ne altra rellevant que la perjudique. K aporta una informació vertadera: el tracte diferent de castellà i valencià quant a l’acreditació del seu coneixement. Quina informació li manca?
Al País Valencià, el grau de substitució idiomàtica, és molt més gran que a Catalunya(2). Un país amerat en llengua castellana, i amb la valenciana assetjada, infrautilitzada en algunes àrees del territori on molts parlants valencians cedeixen al vendaval castellà, al carrer, als comerços, centres comercials, escoles, serveis públics i privats, mitjans de comunicació, d’entreteniment, xarxes socials. Circumstàncies que condicionen les possibilitats reals que les titulacions d’ensenyament secundari cursat ací puguen, honestament, homologar-se al nivell C1 de valencià, com sí que ho fan pel castellà.
A la dictadura, el valencià, desprotegit, senzillament no existia en el sistema educatiu. La transició dugué el valencià, per primera vegada a la història, al sistema escolar reglat. El decret de creació de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià-JQCV (1985) remarca, en la seua introducció, la situació de què veníem, i el buit que havia de cobrir. Comença acreditant el coneixement oral, elemental, mitjà, superior, i el mestratge. En 2001 la Unió Europea publica el MCER i els nivells de la JQCV s’ajusten als nous estàndard (vegeu nota 1). Els anys passen. La substitució idiomàtica no deixa d’avançar i les lleis que diuen protegir la igualtat de les dues llengües oficials mostren la quantitat de cosmètica que arrosseguen. Els experts saben (vegeu l’article de Vicent Brotons) que els batxillers valencians estan lluny (en general) de superar el nivell C1. Com transitar, doncs, a l’acreditació mitjançant els ensenyaments reglats?
De vegades un argument es munta amb poques paraules i el contraargument en necessita moltes més. Sortosament, a la següent peça podrem comptar amb les aportacions dels qui han estudiat amb profunditat el lent procés de substitució idiomàtica. La informació que manca a l’argument de K.
(1) Publicat en 2001, aquest document és el que estableix l’escala de nivells de competència lingüística: usuari bàsic (A1,A2), usuari independent (B1,B2) i usuari competent (C1,C2).
(2) La substitució idiomàtica potser un procés molt lent, i Catalunya no està lliure d’arribar a les circumstàncies d’emergència del País Valencià.
