El govern espanyol ha decidit incrementar la inversió estatal en el que ells anomenen «defensa». L’excusa, naturalment, és la guerra a Ucraïna. Per alguna raó han recordat ara que l’OTAN exigia als estats que formaven part de l’aliança una despesa militar no inferior al dos per cent del seu PIB. Era una exigència que no havien acomplert mai. O sí, perquè tot el que passa a les oficines governamentals de Madrid acaba sent sempre molt tèrbol. Hi ha qui assegura que l’estat espanyol ja fa temps que gasta una xifra superior a aquest dos per cent. El que passa és que en lloc de fer que totes les despeses militars es paguen des del Ministeri de Defensa, s’amaguen partides pressupostàries destinades a l’exèrcit en els ministeris d’Hisenda, Interior, Indústria i Afers Exteriors.
En realitat, hi havia una raó perquè s’actués d’aquesta manera: l’escassa popularitat de l’exèrcit. La Guerra Civil, la llarga dictadura del general Franco i el colp d’estat de Tejero són motius suficients per suscitar l’aversió. Però a banda d’això hi ha la qüestió de l’eficàcia: quina és la darrera guerra que ha guanyat l’exèrcit espanyol? La Marxa Verda marroquina els obligà a abandonar el Sahara, com abans havien hagut de retirar-se d’Ifni. L’ocupació del Rif l’havien pogut mantenir només perquè els francesos aturaren Abd el-Krim. A la guerra de Cuba i Filipines els artillers dels vaixells nord-americans enfonsaren les flotes espanyoles sense ni tan sols despentinar-se. L’exèrcit espanyol, històricament, només ha estat efectiu per reprimir la població civil.
En qualsevol cas, el govern de Pedro Sánchez ha decidit ara incrementar la despesa militar: augmentarà un 26% el pressupost del Ministeri de Defensa i un 126% la inversió en la indústria d’armaments. I això, com es justifica? Volen envair Gibraltar? Temen per Ceuta i Melilla? Els portuguesos o els francesos no són de fiar?
Fa uns mesos Luis Solana publicava mig d’amagat un escrit molt clar. «¡A armarse tocan!», el titulava. Luis Solana és un vell retirat de tot, però ha estat un peó eficaç en l’engranatge de l’estat. En l’article deia que el principal problema era explicar a una població que no volia saber res de militars, ni d’armes, que calia «defensar-se». I, després, trobar de qui «defensar-se». Amb els portaavions i els submarins nuclears nord-americans al port de Rota, ningú es creuria que l’amenaça fos el Marroc. Cal cercar un enemic. Si pot ser, no un enemic llunyà; sinó un enemic a la frontera. I, fent una certa prestidigitació intel·lectual, el germà gran dels Solana el trobava, aquest enemic. Hi ha «una estranya guerra a les nostres fronteres», deia. El lector quedava astorat. Però si continuava llegint, s’adonava que no era tan greu: «una estranya guerra a les nostres fronteres com a membres de la Unió Europea i de l’OTAN». La maniobra és perversa. Si no tens un enemic a la frontera, amplia la frontera fins que el tingues. I continuava: «el nostre aliat en aquest conflicte s’anomena Ucraïna». Total: Espanya podria entrar en guerra amb Rússia, que ataca un país aliat, i aquest país aliat té fronteres amb els territoris que l’exèrcit espanyol està obligat a evitar que siguen envaïts. És això el que diu, exactament. Prepara el terreny.
Luis Solana de Madariaga és germà de Javier Solana de Madariaga, que va ser secretari general de l’OTAN. Per a la campanya electoral del Partit Socialista Obrer Espanyol del 1982, Javier Solana escriví un document titulat 50 raons per dir no a l’OTAN. Ja llavors degué trobar que eren unes raons prou fluixes, perquè a penes quatre anys més tard va fer campanya a favor de la permanència de l’estat espanyol dins de l’aliança. I al cap de nou anys més ja les devia considerar fluixíssimes, perquè acceptà amb molt de gust posar-se al capdavant de l’OTAN. Una família espanyola exemplar, els Solana de Madariaga.
