Una de les grans meravelles d’aquesta llengua menuda i castigada és que és capaç de crear titans de les lletres. Probablement això siga perquè els titans no naixen de les llengües, sinó dels llibres llegits i això vol dir que si algú, posem per cas que des de Sueca, és capaç de nodrir-se de lectures en diversos idiomes i posseeix la intel·ligència i la imaginació escaients serà capaç de fer gran literatura. I després cal molt d’atzar i molt de misteri, sinó seria una fórmula i els titans creixerien produïts per intel·ligència artificial. No és el cas.
Aquesta setmana se n’ha anat un d’aquests titans. En són pocs, però coincideix que dos dels últims eren, efectivament, de Sueca i molt amics. Deu ser l’aigua, com en la paella, o la capacitat d’entroncar amb i alhora subvertir (segons Salvador Ortells, Palàcios manté una dialèctica «agosarada i iconoclasta amb la tradició») una tradició literària compartida (valenciana, catalana i europea, si més no). La realitat és que el fenomen titànic no és objectivable i per això la literatura és meravellosa. També perquè, malgrat tot, intentem explicar-lo.
Vaig parlar només una vegada, i per telèfon, amb Josep Palàcios. D’això fa setze anys, més o menys. Una colla de poetes de Belgrad feien una revista literària dedicada a la literatura catalana i volien publicar alguns aforismes de Joan Fuster. Necessitaven el permís del marmessor. Vaig aconseguir el número no sé gràcies a qui, vaig telefonar i hi vaig parlar breument. Ens va donar el permís. No calien papers, perquè eren pocs textos i això va ser tot.
El primer aforisme publicat en aquell número de la revista literària belgadrenca Treći trg, era el cèlebre «Joan Fuster és la mesura de totes les coses», que al pròleg d’una edició dels Judicis finals, J.P. responia «J.P. és la desmesura de totes les coses». Desmesurat en l’obsessió per la precisió i la reescriptura, diria jo. Desmesurat en la imaginació: «Ho he imaginat tot» és la primera frase de Principi i fi amb lletres (PUV, 2023).
Aleshores, havia llegit molt poc el marmessor de Fuster, però precisament aquella revista sèrbia incloïa un viatge a Belgrad d’alguns poetes joves que participàvem en la publicació. Hi anava jo, des de ma casa a Dalmàcia, on vivia aleshores, i el col·lectiu Pèl Capell, des de Mallorca. És a dir, Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell, Joan Fullana, Àngel Igelmo i Joan Tomàs Martínez. Aquell viatge és una altra història, però només puc dir que amb Pons Alorda i Vadell vaig començar a compartir, entre moltes altres coses, la passió palatina.
En un article publicat ahir mateix, al diari Ara Balears, Jaume diu que la literatura de Palàcios era: «ambiciosa, exigent, laberíntica, tremenda, càustica, portentosa i gairebé secreta». No sobren adjectius i potser en falta algun. I de cadascun en podríem traure suc per explicar l’obra d’un autor que es va dedicar a reescriure obres que ja havien tocat el cim, però que ell recomençava i tornava a corregir com un Sísif incansable (recordem ara que J.P. estava al costat, o darrere, o davant, del Fuster traductor de Camus).
Alguns anys després (abril de 2016) d’haver parlat amb ell per telèfon vaig formar part del jurat dels premis de la crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Es va donar la feliç circumstància que aquell any J.P. havia publicat una de les versions del seu Alfabet, l’Alfabet Terminal editat per Publicacions de la Universitat de València. Els altres membres del jurat, Joaquim Espinós i Montserrat Corretger, i jo, que soc un palatí una mica de pa sucat amb oli i que només tinc els llibres que han circulat comercialment gràcies a la tasca magnífica d’aquesta editorial universitària, vam considerar que mereixia el guardó. No vingué a recollir-lo, evidentment.
En aquell Alfabet Terminal hi ha la versió que més he llegit del conte «William Wilson» d’Edgar Allan Poe. El vaig utilitzar, junt amb altres textos alfabètics, amb fidelitat durant els cursos que vaig conduir un taller d’escriptura creativa a la Universitat Politècnica de València. El tema del doble hi està tractat amb serietat i sornegueria alhora. El conte és i no és el de Poe, i el joc que s’hi fa és profundament palatí. El resultat és, de fet, un doble metaliterari de l’original i una multiplicació, tot i que L’idiota Dostoievski se li resisteix, com explica a l’«Alfabet complementari» on també cita el lied «El Doble» de Schubert-Heine: «Tu —li llança el poeta a un “altre home” que ha alçat els ulls davant la casa on visqué la seua amada, el qual resulta ser la seua pròpia ombra—, tu, el meu doble, el meu pàl·lid company ¿per què representes el mal d’amor que tant m’ha turmentat?».
Sobre el tema del doble reflexionava Eduard Vilella a les classes del màster en literatura comparada de la UAB que jo cursava. El que deia Vilella en veu alta en aquelles sessions estimulants també es recull a l’assaig Doble contra senzill. La incògnita del jo i l’enigma de l’altre en la literatura. No recorde que cités J.P., però sí que hi apareix Joan Fuster. L’aforisme fusterià «Qui suportaria la idea d’un duplicat de si mateix?» és la primera frase del llibre. També cita, això sí, el «William Wilson»com a exemple del que anomena «dobles per fusió (en un individu coincideixen dos individus originalment distints». L’acostament al motiu del doble de J.P. arrela en la idea de relectura, reescriptura i plagi (Joan Todó i Isabel Robles, entre altres, han escrit sobre això), i també en la pregunta que fa Fuster i que és, dalt o baix, la mateixa que es desprèn del cèlebre conte de Borges «El otro Borges», o bé, si entenem que ací J.P. és el doble d’E.A.P, en la fusió. Vilella diu, a partir de l’Homer argentí: «El doble, en resum, en tant que inconcebible, és un òptim instrument per fer emergir dubtes sobre el que és (o considerem) concebible».
Crec que Josep Palàcios jugava en aquesta lliga, la dels autors que busquen l’expressió d’allò inconcebible, de l’inefable i que, sense reeixir-hi mai del tot, arribava més lluny que la majoria dels seus contemporanis, si més no en aquestes terres. L’Escriptor fet personatge literari de Baixauli ens apareix com un grafòman incansable. La lectura de molta gent de L’home manuscrit va contribuir, segurament, a engrandir el mite, però no sé quants lectors van fer el camí des del personatge fins a l’autor.
L’última publicació en llibre, ja l’he citat, és aquell Principi i fi amb lletres. Alfa i omega. Es torna a repetir, per tant, la idea alfabètica. El llibre és, de fet, un recull de papers que l’autor havia anat publicant com ara el Tríptic de Tirant lo Blanc, que era el text d’una cantata escènica d’Armand Blanquer. S’hi reprodueixen, a més, les meravelloses il·lustracions de Manuel Boix, que em retornen al primer Tirant infantil, és a dir, el de l’adaptació de Maria Aurèlia Capmany, publicat per Proa el 1989. M’adone, aleshores, que si bé no he llegit J.P. fins fa relativament poc, sempre ha estat present, si més no, a través de la pintura de Manuel Boix, que sempre ha estat present a cals pares, i dels aforismes fusterians, que sí que són una lectura adolescent.
En Abans del vers, llibre que he tingut l’honor d’editar, J.P.M. dedica uns versos a l’amic Palàcios (i a Boix, un tríptic). Versos com aquests que dibuixen amb destresa la figura que alguns lectors que no l’hem conegut personalment, és a dir, la majoria, ens podem haver fet d’aquest home que semblava viure en un exili interior habitat per tota la literatura que era capaç d’imaginar: «Exili. Tot fou camí sense retorn: exiliats de nosaltres mateixos». O bé «Paraula. Al seu voltant, on naix la poesia, precedeix sempre el fil a la paraula».
Josep Palàcios, a partir de jocs i imatges especulars, d’assaigs «”disfressats” dels altres gèneres literaris a conveniència seua», com diu Salvador Ortells, d’alfabets que tendeixen a l’infinit, o que el contenen, de paradoxals filigranes cal·ligramàtiques va ser capaç d aconseguir el que demanava al final del palindròmic Un nu «un mot per a crear un món. O un dit per a crear un mot». Que la terra li siga lleu i que els lectors fem honor al seu llegat.
