[Muriel, melancòlica, gitada al llit. Ha deixat al seu nòvio i està en ple dol.]
Muriel: – Esta malenconia em matarà.
– No pots amb el dol, veritat, Muriel?
Muriel: – La nostalgia.
– A una fantasia serà, no?
Muriel: – …
– …
Muriel: – No.
– …
Muriel: – Tinc por de perdre a Pere.
– Diràs al Pere idealitzat.
Muriel: – No. Al de veritat.
– Quina confusió, la teua, Muriel!
Muriel: – …
– …
Muriel: – Confusió?
– Que jo sàpia la teua relació no és amb el Pere de veritat.
Muriel: – …
– …
Muriel: -Ja! Tinc un problema ben gros.
– …
Muriel: – Els meus pocs intervals lúcids s’escanpen com la boira en la foscor del meu esperit.
– …
Muriel: – La veritat mai anida en mi. La visc com una estrangera.
– Alesshores, estaràs molt amoinada, no?
Muriel: – Ja hi estic acostumada.
– La resignació fatalista?
Muriel: – Sí.
– …
Muriel: – Com dir-te? Estic com cegada.
– L’enorme ansietat davant la travessia del desert, no?
Muriel: – …
– …
Muriel: – Sí.
– …
Muriel: – M’espanta la soletat.
– Millor sempre que la relació fusional amb Pere.
Muriel: – …
– I quan convertisques la soletat d’enemiga en amiga teua s’acabaran les relacions patològiques de codependència.
Muriel: -…
– …
Muriel: – Ho sé i ho oblide alhora sovint.
– Per optar no optar, no?
Muriel: – …
– Vols un impossible, Muriel: estar i no estar alhora amb Pere
Muriel: – …
– És com si volgueres estar assentada en dos cadires al mateix sense caure.
Muriel: – …
– …
Muriel: – I què fer?
– Desenganya’t ja, Muriel. Només tens una opció sana i alliberadora: el dol.
Muriel: – …
– I tu ho saps molt bé.
Muriel: – …
– I perdona la meua duresa.
Muriel: – Clar. Ja sé que ho dius pel meu bé.
– …
Muriel: – Endavant, aleshores, no?
– …
Muriel: – Però i si perc el sentit de la realitat?
– Potser l’estigues recuperant.
Muriel. – …
– …
Muriel: – Sí?
– Te pareixeré Antoñita la fantàstica, veritat? Però no estaré partida en dos, veritat? ¿De qui és això?
Muriel: – …
– …
Muriel: – Potser sí havia perdut el sentit de la realitat, però per amor.
– Diràs un amor mal entés, no?.
Muriel: – …
– L’amor de veritat i l’alienació és un oxímoron..
Muriel: – Ho sé.
– Ho saps, però no t’ho creus.
Muriel: – Aixina és.
– Ho entenc, Muriel. Lo teu és el coneixement inútil.
Muriel: – Però ja que m’ho dius tu, m’ho creuré.
– Quan verbalitzes, de fora estant, el malson amb Pere tu mateixa ho voràs amb els teus propis ulls.
Muriel: – …
Qui conta un somni està despert, Muriel, com dia el poeta Marcial.
Muriel: – …
– …
Muriel: – La teua paraula és per a mi com un bàlsam, saps?.
– …
Muriel: – Més: m’inspires.
– …
Muriel: – Ixen coses de mi l’origen de les quals desconec.
– …
Muriel: – Com ara, sentir-me com entre dos mons: un que no acaba de morir i un altre que no acaba de nàixer.
– …
Muriel: – Percebre suspeses surant en l’aire la malenconia i la nostalgia.
– …
Muriel: – Viure a Pere amb una indiferència intermitent.
– Pos, això és l’apeririu.
Muriel: – .. .
– Després del dol, es volatiritzarà l’encant el suposat subjecte amat.
Muriel: – …
– ¿No te’n recordes, de lo de la branqueta d’Stendhal, aquell exemple que va posar com a il.lustració de l’amor romàntic?
Muriel: – No. Ara mateix, no.
– Dia Stendhal que si es tira una branqueta sense fulles a una mina de sal de Salzburg, al cap d’un temps, en cristallitzar la sal, pareix un branqueta de diamants…
Muriel: -… i si es posa la branqueta de diamants al sol, en secar-se la sal, torna a ser la branqueta sense fulles de nou. Ara me’n recorde.
– La branqueta de diamants, una metáfora de la idealització de l’Altre en l’amor romàntic i la seua conversió en branqueta sense fulles, una del dol.
Muriel: – …
– …
Muriel: – Ja! Compresa la pèrdua d’encant del suposat subjecte amat després del dol.
– Ara, si vols serne conscient a experimentar-ho. Si vols, clar?
Muriel: – …
– Si vols serne conscient, clar.
Muriel: – …
– I en acabant podràs aspirar a la llibertat per a amar.
Muriel: – …
– …
Muriel: – Però ara de veritat, no?
– Sempre que l’adéu a Pere haja segut real i sempre que hages desaprés l’amor romàntic, clar.
Muriel: – …
– Muriel: Només es pot amar lo que es coneix.
Muriel: – …
– En l’amor romàntic, el subjecte d’amor és la imatge que mos hem fet de l’Altre.
Muriel: – …
– Per això, l’amor romàntic està condemnat al fracàs.
Muriel: –
– Evidentment, si preferim un permanent estat de follia, no.
Muriel: – …
– …
Muriel: – Parla’m, que el silenci deté al meu esperit.
– …
Muriel: – I sense la teua paraula no sóc jo mateixa i no puc fer el dol.
– Tranqui.la, Muriel, que sempre estic amb tu.
Muriel: – Gràcies, gràcies, moltes gràcies.
– …
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
