El dilluns 15 d’abril vaig arribar a l’estació de Sollana, de la línia 1 del Rodalia de València, a les 9.15, una hora molt raonable tenint en compte que el tren procedent de Gandia direcció València Nord havia de passar a les 9.23. Ja en arribar vaig veure que el xicotet panell de l’estació era un absolut desgavell. El primer tren estava anunciat a les 9.47 i després s’apilotaven els de 9.52 i el de les 10.05. Vaig estar a punt d’anar-me’n a agafar el cotxe, però finalment vaig obrir el portàtil i vaig tractar d’avançar alguna de les tasques pendents del dia. El tren va passar a les 10.04, amb la qual cosa els usuaris i usuàries no sabíem si era el de les 9.23 amb molt de retard, o eixe havia desaparegut i estàvem pujant en el de les 9.52 amb prou de retard. En qualsevol cas, el viatge estigué amenitzat per llargues aturades, particularment una a Silla que la cronologia de google maps em confirma que va durar 8 minuts («Has visitat Silla?», em pregunta). L’arribada a València Nord es va produir a les 10.42, és a dir, una hora i dèneu minuts després de l’hora a la qual se suposava que hauria d’haver passat per Sollana. Una hora i dèneu minuts el trajecte Sollana-València, que n’hauria de durar vint-i-cinc.
D’eixa incidència que vos conte, excepte que estiguéreu en algun dels trens implicats, no en tindríeu constància, perquè Renfe no va informar per cap dels seus canals, així que sospite que no constarà en cap estadística. L’endemà, el dimarts 16, el desgavell va ser continu, però almenys s’entretingueren a posar tuits anunciant avaries en la infraestructura en diferents punts de la línia. Jo vaig agafar el cotxe.
Açò és un relat d’un dia qualsevol en el Rodalia de València. I soc conscient que la línia de la qual soc usuari no és la pitjor. Els patidors i patidores de les línies de Castelló i Caudiel encara pateixen més. Ho he escrit en diverses ocasions i ho faré una vegada més: els Rodalia de Renfe de València són un dispositiu colonial i classista d’humiliació. I no funcionen millor: tenen freqüències insuficients agreujades per la manca quasi total de dobles composicions, i a més pateixen constants retards i cancel·lacions. I per si no fora prou, s’acaba d’amanir amb prepotència i hermetisme, amb manca d’explicacions i arbitrarietat.
En la mateixa setmana he llegit al ministre del sector, a l’incontinent verbal Óscar Puente, anunciar tota una sèrie d’inversions en infraestructures que bàsicament consisteixen a anar de Madrid a qualsevol lloc. També el vaig llegir en twitter dient-li de tot a una pobra persona a la qual se li havia acudit demanar una línia de tren en condicions per la cornisa cantàbrica.
La manera com el govern central menysté el Rodalia i els seus usuaris em sembla profundament classista. Evidentment, els seus objectius no passen per solucionar el problema dels Rodalia, i menys encara fora del centre de l’univers anomenat Madrid. El vertaderament important per a ell és l’alta velocitat amb Madrid i ampliar el port de València i uns quants aeroports. I això, per molt que ho diga i per molt llarga que tinga la llengua el senyor Ministre, no és d’esquerres. I tampoc ho és -tant que s’omplin la boca els nacionalistes espanyols de no sé quina cosa d’igualtat de la llei per a tots- considerar -si més no mostrar-ho per la via dels fets- que els habitants de la perifèria tenen menys drets per no viure en el rovellet de l’ou, i els usuaris dels rodalia de la perifèria, encara menys.
I, la veritat, i ja sé que sembla que tinc obsessió, però entretindre l’espera llegint a twitter com és de meravellós anar amb Sumar a les europees és una cosa desesperant. Fer política valenciana no és, en efecte, només fer política identitària, sinó defendre els drets dels valencians i de les valencianes, lluitar per solucionar aquests problemes quotidians, aquestes rèpliques del vell mal d’Almansa que ja se sap que a tots alcança. I no pot ser que no es puga articular una veu potent i col·lectiva a partir, entre altres coses, de la posada en comú de moltes d’eixes vides privades i populars amuntonades cada dia en un tren de rodalia per a constituir un potent subjecte col·lectiu. Però per a això, és clar, cal persistència, convicció i coherència. I menys ambició personal a curt termini.
