Parlar de joves no és el meu tema preferit, de fet, no m’agrada gens, però des del punt de vista que puc atorgar-me com a part del col·lectiu hi ha aspectes que són imprescindibles per a entendre com funcionem: acceptar el que hi ha sense oportunitat de dir la nostra.
No vull cap recriminació que forme part del tòpic carca «quan sigues pare menjaràs ous» perquè tots sabem que la vida són fases i creixement, però ser jove (no emmarcaré el concepte entre dues edats, que córrega a compte i a consciència de cadascú) és quasi el mateix que ser adult però sense diners. Per això, quan algú alliçona joves amb aforismes paternalistes potser ha de fer memòria de la seua joventut i de la impotència que fa que algú amb més poder et done ordres.
Malgrat les controvèrsies que emergeixen entre els individus de la societat, ser jove és la millor època de vida. Si agafem la norma, quan eres jove no tens les mateixes responsabilitats que quan estàs endinsat en la vida adulta i, per tant, menys preocupacions: una hipoteca, una família, deutes, poca vida social, un treball per sempre… És cert que ser jove comporta menys estabilitat econòmica i emocional, però no podem negar que és l’etapa de la vida més alliçonadora i creativa abans de passar a cadena perpètua: la vida adulta.
Ara bé, que nosaltres, els joves, estiguem condemnats a engolir soll pel simple fet de ser joves és un tema que no m’acaba de convéncer. Ens hem acostumat a callar, a no dir el que pensem per por de tindre debat amb aquells que manen: els adults. Les generacions velles, i permeteu-me que ara sí que fixe una edat (majors dels 40 anys) han deixat de creure’s el centre del món i mirar una mica cap a les persones que els succeiran. No té cap sentit anar de superior quan t’has quedat enrere i necessites una renovació.
No vull enaltir els joves com si tot ho sabérem, en absolut, l’únic que vull transmetre és la poca consideració que se’ns té quan es tracta d’avançar com a societat. Es fan programes per a joves dirigits per gent que no és jove, es planifiquen didàctiques d’educació per als més joves aprovades per gent que està a punt de jubilar-se, es fan debats a la televisió perquè el jovent puga participar i són els mateixos adults qui no ens deixen parlar, i sobretot, es fan polítiques per a joves fomentades pel conservadorisme d’homes vells que no han eixit mai de la seua bombolla.
Sense entrar en el meu tema preferit, el paternalisme, fer autocrítica sobre el que cal i sobre el que potser ja no està de moda és un reflex d’evolució. Han de confiar en els joves i deixar que esperem a créixer, perquè si mentre creixem no confien en nosaltres, quan arribem a ser com ells no podrem oferir el que ells ens han oferit a nosaltres. Perquè una cosa també s’ha de deixar clara: en algun moment de la vida els que ens donen consells han estat referents i exemple.
No arribarem a cap lloc parlant sobre com ser joves, perquè fins i tot nosaltres mateixos no tenim clar què vol dir, què hem de fer, a què ens hem d’acollir o fins i tot, quan deixarem de ser joves, l’únic que tenim clar és que volem més inclusió en una societat construïda per adults. Seria bo que ens deixàreu participar més per a construir la societat moderna que volem. Obrir camí a les noves generacions no és més que un avenç.
