L’espai batejat en homenatge a Maria Beneyto resta menut per a l’esdeveniment. Hi escassegen les cadires, verdes, de plàstic, incòmodes. Un munt de persones hi romanen dempeus, tot i que la immensa majoria superem la cinquantena, si més no. És dissabte de vesprada. El sol ja colpeja. La calor enguany ha tardat a arribar-hi, com a qui esperem, que es demora. Però la gent resisteix. N’hi ha ganes. Es nota.
La tardança no és responsabilitat seua, ens diuen per megafonia. L’han retingut llibrers i lectors en el passeig dedicat a Antonio Machado. La seua escriptura ha circulat. I ha colpit, que és el que fan els bons llibres. Al capdavall, com escrigué en Pagesos i senyors, “no hi ha res que ens identifiqui més com a éssers humans que el dolor”. I el dolor, d’una manera o d’una altra, senyoreja en la seua obra. I commou.
La inquietud d’algun organitzador indica que s’hi acosta. Ja arriba Theodor Kallifatides! La sala irromp en aplaudiments. L’escriptor greco-suec, amb un somrís tímid, és el més elegant de la comitiva. Duu un vestit gris, amb jupetí, una camisa blava i una corbata roja de nus gran. El pentinat, impecable. A huitanta-set anys, continua semblant un gentleman anglés.
Tot aprofitant una gira per la península, ve a rebre el premi internacional de la Fira del Llibre de València, una bona iniciativa. L’elegància de Kallifatides la trobem també en les formes (fa un discurs breu, amb un castellà que ha començat a aprendre fa dos anys, assegura, en què esmenta les víctimes de la DANA del passat octubre) i, sobretot, en l’escriptura que li ha brollat dels dits. Durant el debat posterior amb Martí Domínguez reivindica la prosa neta i clara, de fet. Hi estic d’acord. L’obscuritat sovint no és bona amiga de la narrativa.
De fet, com vaig escriure arran de l’edició d’Una pau cruel, “la prosa de Kallifatides és, en aparença, senzilla. Frases curtes, paràgrafs curts. Ritme i, de tant en tant, frases colpidores, gairebé aforismes –es podria traure un gran recull d’aforismes dels seus llibres!–, de vegades ganivets que travessen el lector. Sense adonar-nos-en, la bellesa sorgeix. Ens n’ofereix píndoles” en cada volum. De tant en tant, t’obliga a tancar-lo i a sentir com ressona, com l’aigua quan colpeja la roca.
També reivindica la llibertat d’escriure, que qualifica de miracle. Què ha de fer la literatura, segons Kallifatides? Cal explicar el sentit del món i de la vida abans de morir-nos, cal contar l’autenticitat de l’escriptor. Ser simple i fer emergir la veritat. Aquest és el seu programa literari i probablement una de les causes per les quals ha connectat amb tants lectors i tan diversos.
Confessa que sentí l’impuls de l’escriptura a quatre anys, des que els nazis l’obligaren, com a la resta de Molaoi, el poble del Peloponés on residia, a presenciar l’execució d’un veí. El moribund, instants abans de la descàrrega de l’escamot d’afusellament, el fità. I ell, agafat de la mà de la mare, observà com queia desplomat a terra. Els ulls de la persona assassinada no els oblidaria mai.
Una altra de les idees que transmet a l’audiència és el refús a la misogínia, una tradició molt antiga, massa arrelada. L’odi a les dones sovint ha comportat la violència física, particularment contra les que han desafiat el patriarcat. En Una pau cruel conta com un oficial de l’exèrcit reialista grec obligà tots els soldats a càrrec seu a violar dues partisanes comunistes capturades. Només un s’hi negà, el seu germà. Fou condemnat a mort per no penetrar-les. Mentre patia l’angúnia de la incertesa, seria assassinat o perdonat?, rebé maltractament sistemàtic a l’illa-presó de Makrónissos.
Kallifatides conta que li preguntà al germà, ja indultat, d’on tragué la força per negar-s’hi. La resposta fou pròpia d’una societat que donava importància superlativa a la família: què m’haguera dit el pare si ho haguera fet? Preferí la mort que la deshonra davant el progenitor. Llegiu Mares i fills, una novel·la corprenedora, i aprofundireu en la relació, bella, tendra, emotiva, entre una mare grega i un fill exiliat a Suècia al que li vetaren l’entrada en la Universitat per ser de pare comunista. Un dia se’n penediran, li digué, profètica, la mare.
Una altra de les reivindicacions de Kallifatides en l’acte és l’elogi dels traductors, dels que enllacen lectors en una Europa multilingüe. El de Lacònia escriu des de llengües estatals però no majoritàries en el context internacional, suec i grec modern. Potser si haguera escrit en anglés, la fama se li hauria avançat. Tot amb tot, gràcies als traductors i als editors les barreres lingüístiques esdevenen ponts, que podem transitar. Els ho hem d’agrair. Ens obrin mons, literalment.
Després de signar exemplars, Kallifatides se’n va de la Fira del Llibre. Jo decidisc passejar una estona, a rumiar el que li acabe de sentir. Li agraïsc que haja contribuït a fer millor la vida amb els més de trenta llibres que ha publicat. Dels nou que, de moment, Galaxia Gutenberg ha traduït al català (també en té un altre només en castellà), si encara no els heu llegit, podeu lletrejar-ne sis ressenyes a La Veu dels Llibres. És un bon tast per a endinsar-se en aquesta literatura captivadora.
Kallifatides ha fet una gran literatura a partir de l’experiència vital, de la lluita de classes grega i de l’ocupació nazi i la guerra civil, de la postguerra, de l’exili a Suècia, dels primers amors, de la família, la sueca i la que es quedà a Grècia, del bloqueig com a escriptor i, també de la tradició grega. No debades afirma als Vivers que Timandra ha sigut el llibre que millor ha escrit. Ha sigut l’única discrepància que hem mantingut.
Si haguera tingut oportunitat de dialogar amb ell, potser li hauria fet la broma: no em coneix, però jo a vosté sí. L’he llegit i és com si fórem amics. Tot seguit li hauria reconegut obrir la seua vida, amerada de dolor, però també de passió i de gaudi. L’ha compartit amb tothom, veritablement. Gràcies, senyor Kallifatides, per tot plegat.
