La dana del 29 d’octubre de 2024 compleix un any. Continuem reivindicant la nul·la i dolenta gestió política que ha deixat 228 víctimes mortals.
Recorde estar a casa, a Polinyà, i sentir-me malament per no estar ajudant en la neteja del fang dels altres municipis. Vaig decidir anar al poble més proper i un dels més afectats per la dana, Algemesí. Amb el poc que tenia per casa –graneres, guants, motxilla i alguna cosa per menjar– em vaig dirigir allí. Caminant pels carrers enfangats del Raval o del carrer Muntanya no podia evitar sentir que tot el que jo podia fer era insuficient davant aquell desastre. Però també sabia que qualsevol gest, per xicotet que fora, era millor que no fer res. Repartir menjar casa per casa, ajudar els veïns coneguts i treure el fang dels carrers i les cases em va ajudar a agafar força. Vaig sentir que, d’alguna manera, sí que estava ajudant.
El que més em va impactar va ser la gran quantitat de persones que van arribar des de llocs molt diversos, totes amb ganes d’ajudar. Tot i que sabíem que no eren responsabilitat ni culpa nostra els fets, no podíem deixar els damnificats abandonats. Hauria estat una mostra de covardia i una manca d’empatia flagrant. Aquesta actitud contrasta amb la de qui disposava de la informació per evitar la tragèdia i no va actuar, una veritat que pesa molt en la consciència col·lectiva.
La responsabilitat no era nostra, ho sabem tots. Mentre les institucions fallen, el poble s’organitza pel seu compte, posant en evidència la frase: “Sols el poble salva el poble”. Cal recordar que aquesta dita té un origen vinculat a l’esquerra combativa i els moviments populars que reivindiquen l’autoorganització i la solidaritat com a resposta política i social davant la negligència institucional i les crisis.
El Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) ha aconseguit repartir 74.450 euros entre 19 artistes i bandes afectades, conjuntament amb l’ajuda de 15 entitats i més de 150 persones que s’han solidaritzat amb la causa. L’organització de concerts, com els que es van celebrar a Benetússer o Catarroja, també ha sigut clau per als artistes damnificats. A més, des del COM, s’impulsa la mobilització social instaurant l’exigència clara de la dimissió de Carlos Mazón com a mostra de responsabilitat política exigida.
L’alarma que no va sonar eixe 29 d’octubre, ara la fan sonar per aturar una manifestació. Eixim al carrer pels que no poden estar i manifestem aquesta injustícia que hem suportat durant un any i que continuarem aguantant durant més temps si les coses no canvien.
