És evident que el fet més rellevant ocorregut en l’any que ha acabat són les conseqüències de la dana del 29 d’octubre del 2024, que va causar la mort de centenars de persones, mentre desenes de poblacions quedaven negades i la seua ciutadania es veia sumida en una situació d’absolut abandó institucional. L’intent del ja expresident de la Generalitat d’eludir les seues responsabilitats polítiques i penals el va portar a assolir un acord amb Vox, el resultat del qual fou l’aprovació d’uns pressupostos alineats amb el programa d’este partit, anticipant el que podria ser la seua aplicació a escala de l’estat espanyol.
Des del principi es va produir una potent mobilització popular exigint la dimissió de Mazón i del seu Consell, que finalment es va aconseguir ja entrat el mes de novembre, malgrat les resistències del PP i de Vox. Este resultat va ser fruit de la lluita popular: manifestacions massives mensuals, centenars d’actes i accions, tant convocades formalment com improvisades, en què qualsevol ocasió servia per a expressar la indignació que generava la presència o fins i tot el record de la figura de Mazón.
Va ser especialment significativa la primera vaga general convocada a tot el País Valencià el 25 de maig pels sindicats de classe, junt amb la pressió constant de les famílies de les persones mortes i de les poblacions negades, articulades a través de les seues associacions. Este procés va tindre el seu màxim exponent polític i emocional en les expressions de rebuig a Mazón durant el funeral d’estat, protagonitzades per les associacions de víctimes, així com en les marxes del 29 d’octubre a les poblacions afectades de l’Horta Sud, convocades pels comités locals i l’Acord Social Valencià. Estes mobilitzacions, desenvolupades sota una intensa pluja, van suposar l’embranzida definitiva.
Després de la gran catàstrofe del 29 d’octubre va arribar l’anomenada “reconstrucció”, que s’ha convertit en el gran negoci empresarial del present i dels pròxims anys.
Este temps de lluita ha donat lloc a nous espais socials significatius, com la plataforma “Mazón Dimissió”, posteriorment reconvertida en “Mazón a presó”, amb l’objectiu d’exigir la seua dimissió, la del seu Consell i el seu enjudiciament. Més tard van sorgir els comités locals d’emergència i reconstrucció, que representen les poblacions negades i reclamen participar en una reconstrucció de caràcter comunitari i participatiu. També es va crear l’Acord Social Valencià, un intent d’articular un espai de trobada entre els comités locals, els sindicats de classe, les organitzacions socials i les famílies de les víctimes, amb el doble objectiu d’exigir responsabilitats polítiques i jurídiques i contribuir a una reconstrucció social del país. Es tracta d’espais de trobada de “nou tipus”, basats en la comunitat, la quotidianitat, la proximitat i la flexibilitat organitzativa, allunyats dels models clàssics de coordinació com ara plataformes o coordinadores.
Mazón va convertir la seua obligada dimissió com a president de la Generalitat en una fugida. Se’n va anar sense assumir responsabilitats per la seua negligència política el dia de la dana i durant tot l’any posterior, sense demanar perdó a les famílies de les persones mortes ni al poble valencià. En mantindre la seua acta de diputat va garantir la seua impunitat, almenys temporalment, mentre la reconstrucció es transformava en “el negoci de la mort”. El mateix Síndic de Greuges, en un informe recent, ja parla d’irregularitats manifestes: contractes milionaris a empreses vinculades als casos Gürtel o Taula, i la promoció de la “reconstrucció” com a negoci per a empreses amigues implicades en trames de corrupció. S’han adjudicat contractes milionaris a nombroses empreses vinculades al PP i a Vox.
Tanmateix, la seua veritable fugida va ser deixar les seues polítiques, és a dir, les de Vox, lligades i ben lligades mitjançant la successió de Pérez Llorca. El Partit Popular assumeix així la continuïtat de les polítiques de Vox a través dels pressupostos i de decrets que vulneren drets humans i ataquen amplis sectors de la societat: la desnaturalització de la Renda Valenciana d’Inclusió; l’aprovació d’un decret de simplificació administrativa que perjudica greument els drets socials; la introducció de la caça com a formació escolar; l’eliminació del llenguatge inclusiu en l’administració; l’ús de les prestacions socials com a xantatge per a forçar l’assimilació cultural de les persones migrants; i les agressions als drets de les dones i a la defensa de la llengua. Es continua negant en la pràctica el canvi climàtic, no posant en marxa l’oficina d’emergències i permetent la construcció en zones inundables. Les agressions previstes a l’Horta i les grans construccions en zones inundables anuncien els pròxims negocis. Esta política presenta algunes modificacions respecte de la de Mazón: un tracte aparentment més respectuós cap a les famílies de les víctimes i un intent d’assolir acords amb el Govern central per a poder desenvolupar amb més tranquil·litat els grans negocis previstos.
Esta continuïtat està sent contestada durant el mes de desembre del 2025 mitjançant diverses mobilitzacions: l’11, amb una vaga educativa de gran èxit; el 18, una manifestació pels drets de les persones migrants; el 20, una mobilització pel dret a l’habitatge i per un escut social; i el 27 de desembre, la manifestació de la plataforma “Mazón a presó” a la ciutat de València, que exigia, entre altres qüestions, la dimissió de Mazón com a diputat i el seu enjudiciament. Esta última va haver de suspendre’s per la pluja, encara que havia generat una gran expectació a causa de la informació coneguda sobre els missatges de WhatsApp entre Mazón i Feijóo, que evidencien la seua complicitat, negligència i, per tant, responsabilitat. El dia 29 va tindre lloc una altra mobilització al Parc Alcosa, amb participació en el ple de l’Ajuntament d’Alfafar, localitat afectada per la dana. Va ser convocada per la plataforma SOS Parke per a exigir drets socials, el dret a l’habitatge, un escut social ampliat i permanent, així com la continuïtat del projecte comunitari “Nosotrxs Mismxs” (centres de dia, supermercat comunitari i cooperativa social), a més de la participació en els pressupostos i el desbloqueig conjunt amb el comité local d’emergència i reconstrucció.
Per tant, 2026 es presenta com l’any en què s’intentarà maquillar la política de Mazón a través del seu substitut, Pérez Llorca, la qual cosa no és sinó la continuïtat de les polítiques de Vox a la Generalitat i l’espera de grans negocis.
Davant d’estes perspectives poc engrescadores, els moviments socials haurien d’avançar cap a una confluència que podria materialitzar-se en una gran manifestació entorn dels drets humans, culturals i socials (serveis públics, dret a l’habitatge, drets lingüístics, drets de les dones i de les persones migrants) i d’una reconstrucció social del país respectuosa amb el territori. Esta mobilització podria celebrar-se el mes de febrer, coincidint amb el 14é aniversari de la Primavera Valenciana de 2012 i el 12é de la primera mobilització de Juntes Sense Por, com una crida a una nova primavera. No sols la mereixem: és una necessitat social davant de qui vampiritza l’acció política i fa negoci amb la catàstrofe, insistint en un model socioeconòmic que les reprodueix, destrueix el nostre entorn i el converteix en un gran cementeri d’especulació, ciment i benefici empresarial.
