Hem passat un estiu políticament convuls. Un estiu que ha demostrat que amb Carlos Mazón de president la política valenciana està més supeditada que mai a decisions que es prenen en despatxos de Madrid. Començàrem amb un trencament del govern de la Generalitat decidit allà i l’acabem amb un posicionament lamentable del mateix per ordre de Madrid situant-se en contra de la condonació del deute il·legítim que hem de suportar valencianes i valencians per culpa del mal finançament que tenim.
Fins al moment, el consens entre els actors polítics i socials valencians respecte al finançament ha estat una reivindicació triple: reforma del sistema per a tindre els recursos que ens pertoquen, la condonació del deute públic -més de 40.000 milions- que hem adquirit amb l’Estat perquè el mateix Estat no ens donava el finançament adequat i un fons d’anivellament per a, mentre no estiga en vigor el nou sistema, tindre una aportació econòmica per a corregir la situació actual. Una reivindicació de tres potes que mirava enrere, al moment actual i al futur. Així s’han manifestat tant les Corts Valencianes com la Plataforma per un Finançament Just en diverses ocasions: nou sistema, condonació del deute i anivellament.
Al partit que més li va costar arribar a este consens va ser el Partit Popular. I ben poc que li ha durat. A principis de setembre, en una entrevista radiofònica, Núñez-Feijoó va dir que de condonacions de deute, res. Que el PP n’estava en contra. I què ha fet Carlos Mazón? S’ha situat al costat del consens i del poble valencià o li ha fet el cul gros al seu «jefe»? Per a sorpresa de ningú, Mazón ha triat sucursalisme i submissió. Ho ha intentat dissimular amb paraules grandiloqüents sobre el fons d’anivellament, però ha tancat la porta a reivindicar el deute perquè al seu superior de Madrid no li convé.
Les valencianes i els valencians hem comprovat com, una vegada més i ja en van infinites, no tenim president de la Generalitat. D’acord, tenim una persona escollida per un plenari d’investidura de Les Corts i que publica coses en el Diari Oficial, que fa moltes rodes de premsa per anunciar mesures reaccionàries o directament buides i que té hiperactivitat en xarxes socials assistint a festes i saraos diversos. Sí, el despatx de president de la Generalitat té un inquilí que li diuen Carlos Mazón.
El problema és que a l’hora de la veritat, a l’hora de representar els interessos valencians, a l’hora de defensar els cinc milions de persones que treballem i vivim en este país, tenim un altre ninot de falla, un president de cartró-pedra que es deu als interessos i les ordres del seu partit espanyol, encara que eixes ordres siguen tan profundament antivalencianes com haver d’oposar-se a la regularització del deute il·legítim que hem de suportar valencianes i valencians.
Molt de victimisme per pancartes fetes amb retolador permanent, molt de bram per acords d’investidura d’altres territoris, però ni una proposta real i seriosa per a solucionar el finançament atroç que patim. I pitjor encara, un posicionament vergonyós contra l’alliberament del jou d’un deute generat pel mateix infrafinançament, un posicionament de submissió al PP. Entre Feijoó i el poble valencià, Mazón ha triat Feijoó. «Sonríe, que llega el cambio» deien. I el que ha arribat ha sigut un altre ninot de president.
Davant d’estos dubtes, inaccions i sucursalisme impresentable, Compromís ha impulsat la Llei de Tracte Just per a portar a l’Estat una proposta legislativa valenciana que contemple, sense dubtes, nou finançament, condonació del deute i anivellament. En esta llei, actualment en tramitació a Les Corts, què farà Carlos Mazón? Hi donarà suport i defensarà els interessos valencians?, o continuarà fent de simple empleat del PP? Serà president o serà ninot? I, per cert, què faran els socialistes valencians i després el PSOE? Interessos valencians o fer de mala còpia del PP? No tardarem molt a saber-ho.
Prou de presidents submisos al Palau. El principal repte del valencianisme d’esquerres és saber construir una alternativa real, creïble i capaç de convéncer majories socials per a, d’una volta per totes, tindre un president o presidenta d’estricta obediència valenciana, que sàpiga representar-nos amb tota la dignitat que pertoca i que sempre que haja de triar entre el poble valencià i qualsevol altra cosa trie el poble valencià. És el mínim que es mereix este país: no tindre un ninot de president. Més que mai, és l’hora de treballar per a fer-ho possible.
Amparo Piquer és la secretària general de Més Compromís.
