El dia 1 d’agost, quan tanta gent començava les seues vacances, els amics de Maestrat Viu em van convocar a Càlig a un acte públic amb el nodrit grup del seu Club de Lectura. Aquesta gent s’havia llegit las meua novel·la El balneari (3i4), i l’acte consistia en una posada en comú entre autor i lectors.
El primer que hi vaig fer, naturalment, va ser agrair a Maestrat Viu –i al seu factòtum Vicent Sanz- que haguera optat per fer llegir el meu llibre, publicat originàriament en 2013. Com passa sovint amb les associacions culturals al nostre país, el seu és un treball estrictament voluntarista, poc valorat, gens reconegut i amb un suport institucional irrisori. Conec bé el terreny, ja que fa anys que presidisc l’Agrupació Borrianenca de Cultura (ABC, fundada en 1954). De vegades, però, una notícia inesperada alegra el panorama, com quan enguany la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura va atorgar un dels seus premis a Maestrat Viu. Formava part d’un trio que també homenatjava Rodolf Sirera (en la modalitat individual) i la Biblioteca de l’ETNO (en la modalitat d’institució pública).
També l’ABC vam rebre en 2024 el premi Recercat. Aquest guardó l’atorga la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i es va lliurar en una cerimònia molt solemne a Sabadell. Notícies com aquesta ens reafirmen en el nostre full de ruta i ens fan pensar que també fora del nostre àmbit d’actuació hi ha instàncies i personal que valoren el nostre treball i l’inscriuen dins l’engranatge d’un gran esforç col·lectiu per convertir la cultura en una presència real a tots els punts del territori.
Però érem allí, en una plaça de Càlig, amb una fresqueta alleujadora, mentre els lectors m’interrogaven sobre El balnerari. La connexió de la novel·la amb el Maestrat era òbvia, perquè la seua acció transcorre en un poble de muntanya, Les llacunes, que era el transsumpte de diverses poblacions de la comarca. Allí es refugia un escriptor frustrat buscant sanar el seu esperit i també allí coneix un capellà excèntric, d’idees esquerranes, enfrontat a l’ultraconservador bisbe de la diòcesi.
Davant una novel·la que es basa parcialment en fets reals, el públic sempre vol saber què hi ha de realitat i què de ficció. La resposta sempre és problemàtica, perquè tot element real, des del moment que s’empelta amb fabulacions literàries, abandona els límits de la veredicció i passa a ser tota una altra cosa. Però el meu llibre està escrit en primera persona (“Madame Bovary c’est moi”, òbviament) i això sempre intriga el lector. Vaig haver d’explicar, doncs, que l’ús dels pronoms no havia de portar a engany, perquè l’autor real estava disseminat no només en trets del protagonista, sinó en els de molts altres dels personatges. És la bruixeria de la ficció, definitivament.
Una lectora, que es va identificar com a docent de valencià, em va recriminar el vocabulari del meu text. Assegurava que havia hagut de buscar moltes paraules al diccionari (sic). Vivim en una època estranya, on els professors de llengua es queixen d’haver de consultar els diccionaris. Era un comentari que un professor d’espanyol no s’haguera atrevit a fer mai a Javier Marías, ni un professor de francés a Emmanuel Carrère, però en una llengua minoritzada… Em va semblar una crítica tendra i molt d’aquest temps, on la gent ho vol tot ràpid i immediat, sense esforç, com una bona hamburguesa. La lectora, indignada, em va dir que no sabia que volien dir termes com “partenogènesi” o “commixtió”. Amb tot el didactisme de què soc capaç li vaig explicar que, com que El balneari aspirava a ser un homenatge a La muntanya màgica de Thomas Mann, era necessari l’ús d’un lèxic un poc elevat. Al capdavall s’hi tractaven qüestions teològiques i filosòfiques que ho requerien -crec. Això la va tranquil·litzar bastant i sospite que em va perdonar la vida.
La impressió general entre els lectors, en tot cas, va ser de complaença. El llibre els havia agradat (molt, en alguns casos) i així m’ho van fer saber. Uns es fixaven en la peripècia amorosa de la trama, uns altres en la disputa clerical, alguns en el caràcter d’antiheroi del protagonista, que provoca situacions còmiques impensades i l’aboca al fracàs final. “Com en les novel·les modernistes”, va recordar una lectora especialment perspicaç.
En conjunt, va ser una experiència molt intensa i emocionant. Com tantes vegades que algú llegeix per casualitat un llibre meu, em preguntaven com és que no havia tingut més difusió i més reconeixement. Vaig haver d’aclarir que, els qui escrivim en valencià, estem curats de tots els espants, venim plorats de casa i sabem perfectament l’abast que tindrà cada títol nou que isca al carrer… “En cent anys –vaig afegir- un llibre com aquest serà estrictament il·legible…”. “No cregues –va retrucar Vicent Sanz-, també ara llegim Ramon Llull per damunt de qualsevol dificultat”.
Em quede amb aquesta nota d’esperança. Potser siga veritat allò que vaig presumir en un vell aforisme, que la vida eterna d’un escriptor és la seua obra (i la vida social també). Si és així, i em llegiu després de mort, disfruteu al màxim. Jo ho vaig fer escrivint cada una de les seues pàgines. Estarem empatats, doncs.
