Qui està disposat a morir per un ideal està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines comencen amb uns màrtirs i acaben amb una inquisició.
Joan Fuster
Dels aforismes, preferisc els que no mancant de contundència, com és canònic, contenen el dubte a dins, una simple restricció, una possible refutació que els fa ser llegits amb modèstia -o posant-nos retòrics- amb una certa tremolor. Si em permeteu la confessió personal, adjunte la meua admiració per aquesta quintaessència del pensament practicada des de temps remots.
Fina Cardona-Bosch el considera precursor de la piulada de l’ocellet blau, un twitavant la lettre. Curiós. No deixa de ser una adaptació de la brevetat a un nou suport. Anem més enllà, la proliferació fins a l’infinit de tirallongues en totes les llengües que pot pair la tecnologia ha matat la fam, amb la intenció de fer del present un moment culminant de glòria al servei del qual s’han succeït tots els segles precedents. L’àgora, el claustre, el noble cercle, la tertúlia, l’acadèmia, i també, per què no?, el treball solitari d’artesans de la ploma, del pinzell o del marbre han mamprés una trajectòria rectilínia en el temps que els aboca a la Vall del Silici.
En general, el discurs del savi de Sueca ens convida a una rebel·lió amb reserves, si més no, amb cautela, llevat que ens encare l’aforisme. Com sol resoldre les seues tesis, aquesta idea de revolta ve matisada o bé condicionada per les circumstàncies; i això la fa més redona: universal, en diríem, recorrent als valors il·lustrats. El coratge que confiem posseir està limitat per quelcom suficientment esfereïdor o vençut per qualcú més agosarat que el posa a prova. Enfront d’un perill indigerible pot ser que hàgem de claudicar, i arribat el cas, seria amb la benedicció de Joan Fuster, a qui, seguint la senda d’Horaci, no li és alié tot el que la condició humana comporta, covardia inclosa.
La cita que encapçala aquest escrit no rebutja l’ideal, no debades qualsevol ideal es basa en una idea més o menys vinculada amb la realitat. Creiem que entre utopia i realitat es genera la tensió necessària per a avançar en el raonament i en la vida. Quin és, per tant, el perill? La clau està en els conceptes de doctrina, de martiri, i per últim, d’inquisició; conceptes que remeten al marc de la religió, no per força catòlica. A més, quan Fuster parla de doctrines inclou, amb tota seguretat, també les doctrines laiques. Res més lluny de la seua intenció seria que el fusterianisme esdevingués una doctrina. «Hem d’entendre el fusterianisme com a un pensament de fonaments radicalment democràtics i antifranquistes», apunta Toni Rico al seu article «Joan Fuster i el pensament nacional».
En comú, totes les doctrines tenen aparellada la noció de sacrifici; eixe és el catalitzador que desencadena el resultat mortal o almenys desgraciat. El cristianisme determina encara les nostres reaccions i, per extensió, de la societat occidental. Així doncs, el sacrifici està ben vist, certament. Qui no sent compassió per qui s’ha convertit en màrtir familiar? D’ací a morir pel país n’hi hauria un bon tros; tanmateix, tant la pàtria com la família atrauen la idea de sacrifici.
Una nova qüestió esclata: el sacrifici de qui? Distingia Salvador Espriu el sacrifici d’un home sol (lícit) del sacrifici d’una multitud per un sol home (fet immoral, més aïna monstruós). Vet aquí la inquisició de què parla l’aforisme. Els tirans justifiquen les seues iniquitats per virtut d’uns ideals superiors que participen de la voluntat dels déus (o de Déu) i de la fatalitat del destí. Per portar a terme les seues accions donen forma a tribunals que dictaran sentències basades en l’ideal. No importa si a l’inici l’ideal era d’acord amb la bondat, amb la justícia, amb la raó. El poder, que sempre en vol més com la carn vol carn, el poder NOMÉS creu en el sacrifici dels altres, mai en el propi: la raó pot arribar a somiar monstres. Aquesta és una màxima que saben els dictadors des de l’escola on els va imaginar Ignazio Silone: el sacrifici dels altres purifica. És així com l’autòcrata busca justificació en l’ideal més allunyat de la realitat, un ideal de mentida, contra el qual s’estavella la llibertat dels sacrificats.
Una vegada més, Fuster ens proposa l’antídot contra el verí de l’ideal: l’escepticisme. Per coherència, per salut, per higiene, per dignitat i per diversió. Una vegada més el Fuster més punxa se’ns fica a l’orella adoptant la forma del dimoni pintat per l’Equip Crònica i ens fa un escoltet: «Quan els arguments t’acovardisquen, imagina-te’ls despullats: acabaran caent. Despulla’ls a poc a poc, avançant i reculant; qualsevol moment solemne de l’intel·lecte és més suculent entreverat de broma». La ironia entra al text com un cranc ermità pren la closca d’un caragol de mar: és una veu dissonant que habita la capsa de les onades.
