Darrerament, he llegit algunes novel·les interessants. Un estiu, de Francesc Parcerisas, és una obra plena d’observacions, heterogènies i errants, ben humanes, escrites entre passejades, visites a familiars i amics (alguns a la vora de la mort), i moments de calma dedicats a la lectura i a l’escriptura, records, reflexions punyents sobre la vida, l’erotisme, els plaers, els paisatges, el pas del temps, els enganys i la mort. Un altra és Walter Benjamin. Passatges acabats, de Rafa Gomar, que ha fet un dels millors llibres que he llegit, per la seua perspicàcia psicològica i perquè ha copsat l’ambient intel·lectual d’Europa. Walter Benjamin passa les seues últimes hores de vida a Portbou, una ciutat grisa aclaparada i controlada pels feixistes, en una habitació de l’Hotel de França, ens narra la seua vida, l’amistat amb Gershom Scholem, Bertold Bretold Brecht, Franz Hessel, Hannah Arendt, Teodor W. Adorno, així com l’admiració que sent per Baudelaire, Bloch, Poust, Kafka, o les relacions amoroses amb les dones que va estimar, sobretot Dora Sophie Kellner i Asja Lacis, dones d’una trajectòria intel·lectual pròpia.
Una altra joia d’enguany és Qui de casa se’n va, de Toni Cucarella, una novel·la que encara llegisc, i l’allargue perquè no s’acabe, sobre un frare anarquista que ha expiat pecats d’altres i arriba a Xàtiva, quan deixa el convent després de la guerra, per tal de viure amb el seu nebot orfe. L’exfrare s’enamora d’Adelina Codorniu, una meretriu del bordell, les xicones de Ca la Mercè, a prop de l’Albereda i la plaça de la Bassa; l’orfe inicia una mudança cap a Barcelona i l’exili, sempre provisional, a París. També, Els morts de la nostra vida, de Joan Olivares, relats sobre la vida i la mort, a la recerca del paradís perdut de la infantesa, sobre l’alegria de viure, trenant històries des de la remembrança d’un passat que recordem amb tendresa, enamorament, enyor, com fa Penélope a l’Odissea, esperant Odisseu, i a El somriure d’Heràclit, per recobrar la mirada i els ulls il·luminats de l’infant que fou.
El somriure d’Heràclit, de Josep Chambó
A El somriure d’Heràclit, de Josep Chambó, dedicat «A la memòria dels meus pares», el narrador és un home madur i que ha perdut les ganes de viure, dessolat, desorientat, atribolat, amb la necessitat de confessar-se, com Agustí d’Hipona, a Les Confessions, es plany de la seua situació i cerca reviure el passat i «revisitar» tots els que ha estimat i se l’han estimat, per retrobar el paradís de la infantesa, per reconciliar-se i trobar la pau, amb l’ajuda de clàssics llatins i de contemporanis i clàssics catalans, com Ausiàs Marc: «Adéu-siau, el meu delit,/ tot el meu bé ja és eixit/ tant com hi ha món./ Recorde els goigs que ja no hi són,/ i el plaer em recorda on/ l’aconseguí./ Però no el sent com el sentí,/ i poc temps fa que jo em perdí/ el sentiment./ Els goigs que passen com un instant… Com la vida mateix, tot flueix, res es belluga (l’etern debat entre Heràclit i Parmènides).
Al pròleg, Josep Carrasco Llàcer assenyala que enmig d’una gran tribulació: «Davant la nit fosca, l’autor cerca redempció a través de la memòria […], no recorre a la invocació veterotestamentària: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat” del salm 22, sinó que, per damunt de qualsevol indici de transcendència, marcida, fins i tot la idea d’un cristianisme no religiós, s’acull sobretot a la seua formació grecollatina, més fonda i intensa, que ha coadjudat a donar sentit a a seua vida; i de la mà de Plató, d’Aristòtil, de Parmènides, d’Heràclit, d’Eurípides, de Marcial, d’Horaci, de Ciceró, de Catul, de Virgili, d’Ovidi, de Plaute i Terenci… i també de Sant Agustí pel que fa al mètode, ha arribat a l’abocador de la memòria com a element eficient per a la recuperació d’un tarannà generós, sense el qual ni sap viure, ni vol viure ni pot viure». A la recerca del reeximent per superar el turment, fa passar pel cor la seua família, el veïnat del seu carrer del Mont d’Algemesí, fins a la mestra del seu poble, Donya Conxita, que li retorna l’autoestima i als del Seminari de Montcada (Carles Pelegrí, Cubells, Poveda, Ferri, A. Roig, J. Esteve…). Hi esmenta, entre altres, El riu dels ulls, del seu germà Rafa Xambó i la seua novel·la anterior, Els fills de Lot, del 2011 i, Aloma de Mercè Rodorera, sobre el sofriment i la resistència de les dones, explica l’ajuda mútua, la generositat, els afectes i la solidaritat que hi havia al seu carrer dels Monts, en la vida i en l’amortallament de la mort.
Hi ha una cita inicial de Jaume Cabré (Jo confesso): «Jo penso que les persones fem un camí d’anada i després el de tornada cap als inicis. Sempre, en la vida de l’home, hi ha un retorn als orígens. Si la mort no s’hi ha interposat». Aquesta és la comesa, el fil conductor i la columna vertebral de la darrera novel·la de Josep Chambó, recordar qui va ser, per anar endavant. També hi ha una citació de Virgili, en llatí i en el nostre català: [«Feliç aquell que va poder conèixer les causes/ de les coses i que va aconseguir sotmetre/ totes les pors i el destí inexorable i/ l’estrèpit de l’avar Aqueront.»]. Remembrant, repassant, reviscolant el nostre passat podem guarir totes les ferides, mancances i pors? Podem aconseguir que “tots” els temors s’apaivaguen, fins i tot els més incrustats en l’imaginari dels humans, tan ancestrals com els del rebuig, el dol, la vellesa i la parca?
El personatge que dibuixa, Josep Chambó de si mateix, a El somriure d’Heràclit, és un infant inquiet, bonhomiós, joiós, una mica atrotinat, tristoi quan pensa i palpa la catàstrofe de la mort, trapella, aventurer, curiós, afectuós, candorós, innocent, impulsiu, enamoradís, hiperactiu, juganer, expressiu, que persegueix animalons i gent, per pessigar-los, acaronar-los i ser acaronat amb moixaines; cerca la tendresa sota de les pedres, i, ara hi escriu per agrair l’estima, el voler dels «seus» (família, veïns, amics, coneguts i saludats), per tornar a volar com un teuladí que aixeca el vol del seu niu desfet; una oroneta que recorre el seu camí i amb les ales s’acomiada de l’hivern fosc amb un somriure entre els núvols de color rosa del capvespre; al remat, s’anuncia, amb Isop i Fedre, que, Júpiter, va imposar als humans dues alforges: la del darrere va plena de sofriments, però la del davant va plena d’emocions i “mots màgics” amb els que hem compartit la vida i ens ajuden a tirar endavant… Records curadors, des d’una mirada “femenina”, crítica amb el patriarcat i reivindica l’alliberament de les dones.
Un llibre que tracta d’espantar els mals amb els clàssics, greco-romans i judeocristians, si fa no fa, sobre que “l’amor tot ho pot”, «mai morirem del tot», «Vivim l’instant», «Si volem, podem ‘reconciliar-nos’ amb la vida i amb nosaltres mateixos», l’oració bella de Càtul quan perd l’amant: [L’amor que va caure per culpa seua/com la flor del darrer prat,/ tallada per l’arada que passa.]… Tot és versemblant, es trenen les històries i observem, amb delicadesa, les vides del carrer dels Monts, els dies i treballs, els exilis i les morts de gent amada, des del constrenyiment dictatorial dels anys cinquanta del segle XX, a la Ribera Alta. No obstant això, s’adverteix que és la cara lluminosa de la lluna, les tristors «no formen part d’aquesta història», ja s’ha plorat prou… I tanmateix, em sorprèn tanta “bondat”, dels films del «realisme italià»… o de Hollywood, on no hi ha res aspre ni amarg i tot és massa dolç, com les llepolies, les peladilles i confit d’Alcoi i l’arrop i talladetes (de Benigànim…). Tot i que sovint, retrata els internats com a gàbies i presons i l’amargor de robar-li els jocs i el lleure, l’ocultació dels naixements dels seus germans, la llibertat limitada, l’intent d’amputar la sexualitat… Un llibre bonic i agradós de llegir perquè vesa “felicitat” per tots els porus de la pell, llevat de l’inicial estat anímic amoïnat del que remunta el vol, com una àliga que cerca el cim més alt vorejant els abismes del penya-segat.
I tanmateix, des que vaig nàixer, he notat, també, “l’odi” incessant en bona part dels «meus» (enemics, ‘amics’, familiars, ‘mandarins’, companys, coneguts i saludats) de forma persistent (enveja, gelosia, colps de cotze, baralles per herències i diner…). No ens enganyem, no hi ha cap ‘vida en rosa’, ni cap happy end (si no és com a film de Michael Heneke, sempre intrigant), i tot acaba mal; fatal. Però, és humà cercar consol i assuavir la cruesa; tornar a l’origen per no perdre el nord, tot i que l’origen al que tornem siga fràgil, làbil, escadusser, com una esquifida i bategant llumeneta de cresol d’oli d’oliva i d’alè de vida que insuflem mentre escrivim; com diuen que fan els déus amb el verb, la saliva, l’argila del fang i els somnis. Passat els malsons, els somnis són els bocins de colors de les nostres vides plenes de núvols, de joia, de ferides i de l’esperança que mai es perd; un relat ple d’il·lusions, reflexions i esperançat per retrobar l’alegria i el pols del viure.
