No soc bel·licista, però sempre m’han agradat les històries de les batalles. Potser perquè decideixen el destí dels pobles, potser perquè els protagonistes són humans i es deixen portar per passions humanes.
La història actual, i també la més antiga, ens demostra que la millor manera de vèncer un enemic superior no és fer-li front cara a cara seguint les normes que marca l’agressor. Ja en el segle VIII els asturs en moltes ocasions deixaven que els musulmans avançaren, ja vindrà l’hora de la retirada!, es devien dir. I és així com van aconseguir sonades victòries. Tàctica que s’ha repetit des del Vietnam fins a l’Afganistan, passant per la invasió napoleònica de Rússia.
És eixa, pense jo, la primera lliçó de la història que havien d’haver seguit els ucraïnesos. Massa morts portem ja, massa destruccions, massa ser escenari on es projecten les polítiques dels altres, dels que no posen els morts, però sí les armes de destrucció.
Quina diferència respecte de fa un segle, al final de la Gran Guerra. Convençuts que ja tenien prou morts per a uns quants anys, els dirigents europeus van promoure referèndums per a resoldre els problemes fronterers pendents. I la veritat és que en la majoria de casos van reeixir. Ara deuen pensar que no és el moment dels plebiscits. Pràcticament, tots els dirigents europeus estan contents amb les seues fronteres i si algú les desaprova, a per ell! Que la població no pense que som febles davant dels qüestionaments, es deuen dir els governants.
Ni hi ha lloc perquè parle la població ni per al pacifisme. ¿Què se n’ha fet dels moviments en pro de la no-violència de fa mig segle? De veritat que estic decebut perquè els únics protagonistes actuals són els governants. No hi ha societat civil. Ficats a delegar, al final delegarem també la pròpia existència racional.
Encara com, algú ha dit que el govern d’Ucraïna hauria de fer-se a la idea de renunciar al territori disputat del Donbàs a canvi de la pau. Jo m’hi apunte, sempre que no siga tard, si hi ha referèndums amb garanties a eixes regions russòfones. És el que vaig proposar al principi del conflicte i el que ens hauria evitat la tragèdia. Una dita del poble valencià diu «val més perdre que més perdre». A Escòcia s’ha votat i no ha passat res, a Catalunya s’ha votat i si han passat coses, s’ha d’atribuir a la part contrària al referèndum. A Irlanda del Nord algun dia s’haurà de votar el canvi de sobirania. Els dirigents europeus no poden fer l’estruç: cal tornar a les bones pràctiques plebiscitàries de fa un segle i que tingueren continuïtat a Islàndia, les Illes Feröe, el Sarre, Groenlàndia i el Jura, i després a l’Europa oriental als anys 90 del segle passat.
I sent partidari com soc de solucions pacífiques no puc evitar de citar el passatge de l’Evangeli de Lluc en què Jesucrist insisteix en la reflexió i el càlcul per als que el vulguen seguir, i posa una comparació molt il·lustrativa: «… quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s’asseu primer a decidir si amb deu mil hòmens pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l’altre encara és lluny». Sobren els comentaris.
Sense oblidar que la invasió russa és una agressió en tota regla, pense que la resposta ucraïnesa dista molt de ser la més apropiada i algun dia es coneixeran amb tota classe de detalls els consells d’occident respecte d’això. ¿Potser es pensa que, com al final de la 2a Guerra Mundial, val la pena la destrucció per a esperonar les economies de la vella Europa amb la reconstrucció posterior? Crec en Europa, però no en l’Europa dels actuals dirigents, ara tan solidaris amb Ucraïna, però que fa mig segle no movien un dit per la seua llibertat. En l’única assignatura que els aprovaria és en l’acollida dels refugiats ucraïnesos. La nota global seria un suspens i a repetir curs, o millor, a deixar de governar i anar-se’n a casa.
