Menjar, manger, eat, mengare, comer, essen… Mengem en totes les llengües del món i a cada menja del dia li diem d’una manera diferent segons la llengua. De vegades, hi ha coincidències i s’assemblen una mica unes a altres. També ocorre que en una mateixa llengua, depenent de costums i variants dialectals, li posem noms diferents a una acció: és el cas del català.
Els valencians desdejunem, els catalans esmorzen i els mallorquins berenen. I tot això ho fem, més o menys, a la mateixa hora del dia: al matí quan despertem. Els valencians, a més a més, a banda de desdejunar, i per acabar-ho d’adobar, mai millor dit, tenim també costum d’anar a esmorzar, a fer l’ “esmorzaret”, típic àpat associat a les feines físiques del camp o de les fàbriques, però estès, des de fa temps, a gran part de la societat: obrers, treballadors de serveis, dependentes, funcionaris, estudiants, mestresses de casa, professions liberals… Tothom esmorza, si bé no tots els dies amb pausa, almenys en la mesura que pot perquè l’esmorzar valencià és una pausa delitosa plena de sabors i, a voltes, banyada d’un toc etílic, amb el vi amb gasosa que ajuda a baixar el mos i el cremaet, un cafè tocat de licor cremat, que escalfa la gola en hivern i ens deixa bon sabor de boca.
Dit i fet, costa creure que després d’una pausa semblant com és l’esmorzar valencià, hom puga tornar a la feina, però així és i, segons els casos, la gent reprèn el treball amb una energia renovada o una somnolència invencible. I si la feina ix més o menys millor, més o menys fluida i ràpida, això sónja figues d’un altre paner.
En el cas d’altres menges, com ara el dinar i el sopar, li diem tots de la mateixa manera. I al berenar de mitja vesprada també li diem berenar, fins i tot els mallorquins, que utilitzen la mateixa paraula per als dos moments del dia: matí i vesprada. Bereneta com berenar deriven de berena (bereneta n’és el diminutiu), que és el resultat d’una dissimilació de nasals del llatí ‘merenda’, que a la vegada és el mot mare de la ‘merienda’ castellana o de la ‘merenda’ italiana i de la ‘merinda’ romanesa.
Els castellans també tenen les seues dilacions a l’hora de posar-li nom als àpats: a Llatinoamèrica i a Madrid del dinar en diuen almuerzo. Però tothom desayuna en castellà. Els portuguesos del desdejuni en diuen pequeno almoço(no sé si calc del francès, petit déjeneur). Del dinar, almoço i els francesos, déjeneur. No es van calfar molt el cap, tampoc no calia. Curiosament, els portuguesos del berenar en diuen lanchar, i d’alguna manera això evoca una mica el lunch anglès, sabuda és la presència i la influència anglesa a Portugal. Els anglosaxons, com qui no vol la cosa, comencen el dia trencant amb el breakfast, break, de trencar i fast, rapidet. Si bé i, curiosament, el desdejuni anglès o americà és molt més consistent i demana més estómac que el continental o europeu. Contradiccions parades a taula.
Per això mateix, i com sembla que com que no tenien prou amb el breakfast, els “anglos” van inventar el brunch, aquest híbrid de breakfast i lunch que s’ha posat tan de moda entre els més moderns i que ha fomentat la consolidació de cafeteries i cadenes amb un aire internacional, on gent de tot el món es reuneix, menja, parla, treballa, de tot un poc.
El brunch, entre les onze del matí i la una del migdia, minuts amunt, minuts avall, ens permet continuar el dia sense haver de fer una pausa a les dues o les tres. Amb tot, sol ser un àpat de caps de setmana i dies festius, quan la gent està més distesa i relaxada, i els té igual tres que tres-cents. A mi m’agraden els brunch, sobretot perquè m’estalvie preparar dinar i seure a taula a una hora en què, si puc, preferisc estar llegint o dormint. Cadascú té el seu rellotge biològic, i el meu, matinera com soc, s’alenteix entre la una i les quatre de la vesprada.
Enmig de tot aquest desgavell de paraules, els alemanys, que són molt racionals: evoquen el matí amb frühstück per a desdejunar, mittagsessen al migdia per a dinar i abendsessen a la ni per a sopar. Per a sopar, els anglesos en diuen diner, però també supper, tot i que no són ben bé la mateixa cosa. El diner pot referir-se també a l’àpat principal del dia, que històricament es prenia al migdia, o al sopar formal de la nit, mentre que supper es refereix tradicionalment, sobretot havent dinat fort al migdia, a la l’última menja del dia, sovint més lleugera, com ara les típiques galetes crackers amb formatge i el te bollint que surten als dibuixos Wallace and Gromit.
En resum, les paraules encerclen misteris, tradicions, anècdotes, modes, costums. Són mimètiques entre unes llengües i altres, però de vegades sembla que es posen d’acord per embolicar la troca, i en ocasions les separa un abisme cultural. El ben cert és que al voltant d’una taula, poc importa com li digues al moment, les persones s’agermanen en menjar i beure, en algunes cultures més que en altres. Compartir àpats té aquest vessant primari i primitiu que ens asserena, ens acontenta, i fins i tot ens excita, fins al punt de fer-nos, almenys als mediterranis, parlar alt, cantar i ballar.
Al Japó, en canvi, el silenci a taula i als restaurants és impactant. Molta gent menja sola, asseguda a un tamboret de cara a una barra. No hi ha paraules, només fideus. I mentre mengen sembla que només s’escolta la gent xarrupar els seus fideus i brous diversos —de fet, fer soroll mentre menge és prova d’estar gaudint del plat—, acompanyat d’aquest lleugeríssim tic-tic dels palets que xoquen entre ells o amb les cassoletes d’on agafen l’arròs, els fideus, el peix, el porc o el que siga.
No és el nostre cas, els valencians solem allargar les menges, la famosa sobretaula. Als Estats Units vaig comprovar que en el temps que la meua família menjava, dues famílies nord-americanes s’alçaven de taula.
Tempus, silencis i noms a banda, menjar és, primer que res, una necessitat, també un plaer i, segons com, un vici, sent que una part de la població està sobrealimentada. I aquest és el vertader problema. Uns tant i altres tan poc!
