Una apagada que ha afectat tot un país, i part dels del voltant, ha provocat que ens parem a pensar almenys durant uns minuts. Alguns dels escriptors de Diari La Veu ja han parlat sobre aquesta temàtica, però vull parlar-ne des del meu punt de vista.
Tinc vint-i-tres anys acabats de complir i he tingut la sort de créixer en un poble on m’han fet valorar la companyia de les persones que m’envolten abans que qualsevol altra cosa. Quan vaig fer cinqué de primària em van regalar el primer mòbil. Era un Alcatel en què només hi havia uns quants jocs i l’opció de trucar per telèfon, que crec recordar que mai vaig gastar. Més endavant, vaig tindre WhatsApp, per comunicar-me amb els meus amics sobre l’hora de quedar per anar a jugar a futbol. Una acció que abans féiem sense necessitat d’enviar-nos un missatge. A les cinc de la vesprada passaven per mi i anàvem junts al poliesportiu amb una botella d’aigua i un baló en els peus.
L’apagada em va pillar en la caseta de camp, amb la meua parella, els meus pares, ma tia, el meu cosí i ma iaia. Estàvem allí parlant, mentre mon pare regava el jardí, i de sobte va parar l’aigua. Després ens vam adonar que també se’n va anar la llum. No ens anava el Wi-Fi i les dades començaren a fallar. Vam encendre la ràdio i ens vam assabentar de la notícia: apagada estatal. Tocava esperar que tornara la llum, o no. Podríem continuar vivint sense eixa necessitat, almenys per unes hores.
No vull entrar en qüestionar-me què va provocar aquest fet que ha quedat marcat per a la història, ni en qui té la culpa i qui la deixa de tindre, ja se sabrà. Això sí, en aquests casos, l’extrema dreta sempre aprofita per a provocar notícies falses i anar en contra de la lògica d’una manera que causen impacte en les ments d’algunes persones que es creuen el seu discurs: “Això ha sigut un ciberatac, és culpa de Pedro Sánchez i dels comunistes…”. Cal evitar caure en eixos missatges simples i populistes.
Del que vinc a parlar és d’aquesta dependència que tenim de les tecnologies. Se’n va anar la llum i el primer que ens va preocupar no va ser la nevera i el menjar que n’hi havia dins, va ser no tindre internet, no poder comunicar-te amb les altres persones i deixar d’estar comunicat per als altres. No ens vam parar a pensar amb els ingressats dels hospitals fins que no ho van dir per la ràdio. No sé com ho vau passar vosaltres durant eixes hores, però jo estava tranquil·la i envoltada de la gent que em cuida cada dia. Em vaig retrobar amb la meua afició d’escoltar la ràdio, de llegir, de dinar i sopar sense estar pendent de la televisió… Teníem la ràdio de fons que ens acompanyava i ens informava de l’actualitat. Des d’ací agraïsc el treball de tots els professionals que davant d’aquestes situacions continuen al peu del canó. Tant els metges, com els bombers, com els periodistes, tècnics, etc.
A la nit, vam agafar la llanterna i vam eixir a passejar. Al cap d’uns moments, ja eren les onze de la nit, a Polinyà de Xúquer, va tornar la llum. La gent que estava al carrer va aplaudir. Del buit de la foscor que sentíem per estar caminant pels carrers del poble, que em conec com si fos el meu palmell de la mà, a sentir que tornàvem a la normalitat.
Soc contradictòria –i, en part, això em fa ser persona-, perquè no podria viure sense mòbil. El Google Maps m’ha ajudat en més d’una ocasió a no perdre’m per la ciutat, el WhatsApp, a comunicar-me amb els meus amics i familiars per saber sobre ells al moment, l’Spotify per escoltar música mentre faig un trajecte llarg amb tren o autobús, l’Instagram per mostrar el que estic fent i promocionar la meua música… Però, per una altra part, trobe a faltar viure sense totes aquestes aplicacions que transformen la nostra vida. I pense en els més menuts que ja tenen mòbil, amb tot això a l’abast, un món cada vegada més artificial –incloent la IA– i distant del que és la realitat. La realitat és l’apagada. La realitat són les persones que ens acompanyen en aquest curt camí que és la vida, la dona major que vol un seient a l’autobús i ningú li’n cedeix cap, la jove que s’alça a les set del matí per anar a treballar, les festes, les mirades, l’amor.
Em deixe moltes coses, però sé que ja m’enteneu. Unes hores sense llum ens han anat bé, però, i si passara un dia a l’any?, o al mes?, o a la setmana? Ho podríem suportar? Ho dubte.
